Saltar al contenido

SALCONDUÏT PER VIATJAR.

El març de 2006 vaig escriure aquest conte que va ser publicat a la "Revista de l'ACIS" núm 2, desembre de 2007. Una publicació impulsada pels pares de l'Escola ACIS -Artur Martorell del barri de Can Baró (Un projecte educatiu compromès). El conte el va il·lustrar el meu amic Xavier Malet que també era qui dissenyava la publicació. Podeu accedir a la revista clicant en aquest enllaç 

Aquelles vacances havien de ser diferents, per força. De fet tot ho feia suposar, era la primera vegada que jo, tot sol, començava l’aventura estiuenca. Els Pares havien deixat, després de molt i molt rondinar, pensar i repensar, que pels volts de Sant Joan tant bon punt s’acabés l’escola, fes la bossa i anés tot sol a casa dels avis. Anar a casa dels avis no era cap futilesa, calia fer un viatge en tren i jo no hi estava acostumat, sempre hi havia anat amb el cotxe del pare o de la mare. Això sí, per iniciar el meu primer viatge, els pares em van imposar una condició d’obligat compliment, aprovar els exàmens a la primera, que per a mi, gandulot de mena, no era poca cosa.

L’última setmana d’escola va ser una mena de martiri inacabable, semblava que algú, potser un dels personatges entremaliats dels meus llibres d’aventures fantàstiques, s’entestés obsessivament a aturar les busques dels rellotges amb l’objectiu de retenir-me i retardar així l’inici del que seria la meva primera gran aventura. Les hores passaven tan lentament que fins i tot vaig arribar a pensar que el dia de partença s’allunyava en el calendari. El temps anava en contra dels meus desigs de viatger novell.

Il·lustració de Xavier Malet . Us recomano que visiteu el seu web www.sabilana.cat

Potser sí que la il·lusió va provocar que en fes un gra massa de tot plegat, però era tan emocionant el fet de pensar en el meu viatge en solitari, que el meu cap no parava de barrinar possibles situacions i supòsits que encara atiaven mes la imaginació, i no cal dir que cada hora, cada segon que passava em neguitejaven cada cop més. Els darrers dies em costava fins i tot dormir, i les poques hores que dedicava al descans nocturn, els somnis de gran aventurer descobridor de paratges i indrets desconeguts envaïen l’habitació.

Finalment arribàvem a la recta final, aviat sabria si sortiria de viatge o em quedaria com altres anys a casa, tot esperant que els meus pares em portessin a casa dels avis en cotxe. El dimecres havia fet el darrer examen, el de física i química que dictaminaria junt, amb el de matemàtiques, la meva sort. Aquests resultats els esperava amb candeletes, com aquells mariners que abans de salpar esperen que les prediccions meteorològiques els siguin favorables.

El divendres a les vuit del matí vaig aixecar-me d’un bot i vaig fer totes les tasques que tocaven sense remugar, calia tenir ben contents els pares, no fos cas. La bossa amb tot el que calia per marxar l’havia fet amb la mare a la nit i era davant la porta de casa esperant els resultats dels exàmens. Així que tot era a punt, el pare abans de marxar a treballar, just després de donar un últim glop a la tassa de cafè amb llet de l’esmorzar va dir-me – Suposo que aquesta tarda ja no hi seràs, així que fes bondat i no facis enfadar els avis – Em va fer un petó, va agafar uns papers i va desaparèixer passadís enllà fins que un cop de porta va sentenciar que havia marxat de casa cap a la feina.

Les notes, aquesta era la incògnita definitiva que faria decantar la balança. Les notes veredicte final que marcaria el meu destí. Jo no les tenia totes, mai havia estat un bon estudiant i tampoc mai no havia aprovat a la primera. De fet, era ben bé al revés, normalment suspenia a la primera. Aquell divendres al migdia calia atansar-se a l’institut, en el taulell d’anuncis penjaven les esperades notes que si eren favorables serien el meu salconduit per viatjar amb tota llibertat.

Cap a les onze sortia de casa, xino xano, direcció a l’institut. Pels carrers es respirava ambient de festa, aquella nit se celebrava la revetlla de Sant Joan, les pastisseries i els forns eren plens de gom a gom de mestresses de casa cercant la coca mes molsudeta i flonja. La canalla corria amunt i a vall a la cacera de fusta i mobles vells per fer fogueres. Aquella hora ja hi havia fogueres bastides en algunes cantonades amb alçades respectables. Tot veient els preparatius de la revetlla vaig arribar a la porta de l’institut.

Vaig atansar-me a una de les cartelleres rònegues d’on penjaven uns llistats amb les notes. El frontal de la cartellera era plena d’alumnes, alguns coneguts i d’altres no. Cridòries, llàgrimes i expressions difícils d’interpretar marcaven amb ritme la successió de resultats. Em va costar arribar-hi, amb una mica d’empentes i alguna que altre apretada per fi tenia a les mans el llistat que penjat d’un cordill em corresponia. Amb avidesa i una velocitat indescriptible vaig trobar el meu cognom i escombrant amb els ulls cap a la dreta del paper les qualificacions, una expressió espontània va sortir amb veu alta i que ningú del meu voltant, no va comprendre – Fantàstic! salconduit per viatjar – Cap comentari amb els companys, només pressa, molta pressa per arribar a casa, agafar la bossa i plantar-me a l’estació. El pare tenia raó aquella nit no ens veuríem.

En arribar a casa, tot eren presses. D’una revolada vaig dinar el que hi havia preparat a la cuina. Tal i com m’havia dit la mare, vaig telefonar-li a la feina per comunicar-li l’estat de la qüestió. Per telèfon, la mare, va fer-me un equipatge especial de consells i recomanacions, que si no faci enfadar a l’avi, que ajudi en tot el que pugui, i així fins a trenta consells, un darrere l’altre, i entre tots un que m’ha perseguit tota la vida i que glossa tots els altres i que dit per la mare agafava una especial força i significació – Seny, fill, tingues dos dits de seny – Doncs vaig afegir aquest equipatge al que ja feia més de dotze hores que m’esperava a la porta de casa i cap a l’estació hi falta gent.

A l’estació, tot normal, tramitar el bitllet a la guixeta, baixar a l’andana, i esperar l’entrada del tren a l’estació. I així va ser, com de cop i volta vaig veure l’aparició d’un llum potent que s’atansava per la foscor del túnel , fins que un tren més aviat tirant a atrotinat va aturar-se davant meu convidant-me a pujar-hi per conduir-me pel meu primer viatge de somni.

El pas dels anys ha deixat molt lluny en el temps i molt proper en el record aquell primer viatge en tren a casa del avis. He voltat per tot el món, he pujat en avió, en vaixell, en tota mena de transports terrestres, he passat a peu per indrets on quasi no hi ha posat els peus ningú i fa poc vaig fer un viatge en globus. La meves experiències de viatger han estat àmplies, enriquidores, però cap no ha estat tant emocionant com aquell primer itinerari ferroviari, porta a porta, de casa els pares a casa els avis. Enguany, en Lluc, el meu fill, em demana si pot, un cop acabada l’escola, anar a casa dels avis. Tot sol amb tren. No se si ja és prou responsable. Que creieu que he de dir-li? Ho aprovarà tot? Mmm... Ja ho veurem....

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *