Saltar al contenido

Pensaments, realitats i oportunitats per encarar un futur complex……

Aquest text correspon al parlament efectuat en l'acte institucional del DASC, Dia de l'Associacionisme Cultural el 4 de juny de 2020, per encàrrec de la Ditrecció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural.

Benvolguts i benvolgudes,

Primer de tot vull agrair a la direcció general de cultura popular i de l’associacionisme cultural que m’hagin convidat a fer aquesta intervenció pel dia de l’Associacionisme una diada que va gestar-se quan jo era membre del Consell de Cultura Popular on hi vaig fer grans amics, des del debat, des del consens i des del dissens. Que és aquella zona fora de confort on es poden construir grans coses. La gent de l’associacionisme fem això, o hauriem de fer-ho, construir des del debat, i la diversitat d’idees etc.

M’hagués estat més fàcil fer la intervenció de l’any passat, on encara tot eren flors i violes, malgrat els sectors culturals encara no ens havíem recuperat de la clatellada del 2008 i anys successius. Però la crisis sanitaria no ens l’esperàvem i menys les magnituds que ha agafat. 

Però jo avui m’agradaria enviar-vos un missatge positiu, engrescador, de mirada llarga. Sempre, sempre, sempre observant que l’associacionisme, aquesta voluntat d’organitzar-nos des de la base, és de totes totes un element estratègic, que dóna estructura, múscul i capacitat de reacció a la nostra societat. 

Parlo de les entitats de primer nivell, les que tresquen des de la proximitat, als pobles i barris i que per mi son les que aporten més valor afegit. Ja que exerceixen un paper cohesionador, i que contribueixen de manera notable en la qualitat de vida on desenvolupen la seva activitat. Són l’essència del nostre moviment.

En definitiva l'associacionisme és important, som importants, no tant per l’activitat que fem sinó com la fem i quins processos democràtics i de participació generem per fer-les. Deia que som importants, de debò, i això ens ho hem de creure.

Però malauradament em veig obligat a començar amb una realitat que la podriem resumir amb la següent frase: Alerta!! Tinguem-ho clar i siguem conscients de que NO tot anirà bé. I per tirar endavant hem de construir el futur des d’aquesta premisa, contemplant que no tot anirà bé.

Només cal veure el grau d’afectació que la COVID-19 ha tingut en les nostres vides  personals, alguns han caigut malalts d’altres de molts propers, familiars, consocis, veïns han mort i ni tan sols hem pogut fer un dol normal…. no podem sortir al carrer i quan ho fem anem protegits amb mascaretes, guants, guardant distàncies (distància social) etc.

Al llarg d’aquests dies ja des del 12 de març, un grup informal i reduït de persones vinculats a la Cultura Popular des de diverses perspectives ens hem dedicat a observar com els 

col·lectius i les associacions anaven reaccionant i quines eren les seves propostes davant aquesta situació de confinament. No amb cap intenció avaluadora sinó com un exercici de curiositat i observació. 

De manera informal hem observat i debatut, no recollim dades de manera sistematitzada. La pertinença a aquest grup ha condicionat el contingut d’aquesta exposició pel que l'opinió o les observacions que us faig arribar son empíriques i poden ser esbiaixades.

Certament, no estavem preparats per viure tants dies tancats a casa. Com tampoc ho estavem per fer el que hem mal anomenat teletreball etc. Tot ens ha vingut de nou. Hem tingut que aprendre a viure d’un altre manera.

Sempre des de la perspectiva de que no tot va, ni anirà bé i seguint amb la linea de fer servir els eslògans que han corregut i molt, aquests dies si que us en vull compartir un i que crec cegament en ell diu així “Ens en sortirem”. És clar que sí! però si tenim clar que no tot anirà bé, jo afegiria “Ens en sortirem, sí, però no tots”

Al llarg d’aquesta crisis hem pogut llegir articles, intervencions, de sociòlegs, filòsofs, antropòlegs, economistes, físics, matemàtics, experts en comunicació analistes diversos…. persones que han dut al terreny del coneixement i de les seves disciplines els fets i les situacions que han anat succeint. Donant-nos punts de vista per interpretar el present i fins i tot de l’esdevenidor.

Tots en certa manera auguren un denominador comú, i que dona forma a un altre dels mantres que s’han repetit fins l’extenuació; Res tornarà a ser igual. O si més no en un espai indefinit de temps però que sembla que serà força llarg. 

Els més agosarats fins i tot parlen d’un nou contracte social. Si fos així el canvi seria molt i molt profund. Ja que afectaria al moll de l’os de com ens relacionem amb l’estat, que hi aportem i que en rebem a canvi. I ningú ens assegura que sigui per bé

D’altres ens alerten de les derives als autoritarismes que es presenten com la solució pragmàtica, efectiva i única, amb un discurs fàcil però que malauradament va fent forat, ja sabeu allò de mà dura i tots engabiats. I els més propositius cerquen la manera de crear marcs on les experiències siguin més democràtiques que mai i participatives. 

És en aquesta darrera idea, la dels funcionaments democràtics, que crec que les persones que fem militància en l’associacionisme hi tenim molt a dir i sobretot a fer. És de manual que les associacions son veritables gresols de democràcia, alguns ho anomenen com escoles de democràcia, a mi no m’agrada aquesta idea d’escola. Entenc que en les nostres organitzacions la democràcia i la participació formen part de l’ADN i per tant han de ser estructurals i vivencials, no pas d'aprenentatge. És, en les associacions , si ho fem bé, on podem viure i tenir experiències democràtiques intenses, de les de debò.

I també entenc, i estic del tot convençut, que les nostres organitzacions són, i cal que actuin com, unes eines potents de canvi, de transformació social. Aquesta idea és antiga, però és així i aquí la volia ressuscitar, ja en les arrels més fondes ho trobem, en les confraries, i en els gremis hi ha aquesta idea de millora de les condicions de l’entorn i de l'ajut mutu. 

En aquest ordre d’idees, el Sindicat Popular de Venedors Ambulants, els manters, aquests dies han estat, des del primer moment, un model de transformació de la seva activitat i d’adaptació a les necessitats dels seus socis i també de la ciutadania en general. Insisteixo un model. En trobariem moltes de les nostres associacions que s’han reconvertit en xarxes de suport en els barris etc. Però aquesta la vull posar en relleu ja que es tracta de conciutadans, catalans molts d’ells incomprensiblement sense papers.

Però tornant a la idea de les associacions com agents de canvi i transformació social penso que perquè sigui així hem de tornar a empoderar a les persones de les nostres entitats de la seva condició de socis. Les darreres tres decades hem viscut una degradació conceptual del que significa ser soci, hem entrat en debats esterils de si som voluntaris, voluntaris culturals…. les administracions i els legisladors han contribuït a desdibuixar la figura del soci, i cal dir-ho.

De fet les estructures associatives ja no son sustentades per la voluntat i aportacions dels seus socis, delegant bona part del seu finançament a subvencions i convenis. Moltes vegades i per motius diversos, bàsicament pel rol que les entitats hem reservat als socis ens hem convertit en els consumidors d’oci en comptes de generadors d’activitat.

Crec que és més que evident que la COVID-19 i sobretot les seves conseqüències faran saltar pels aires aquesta relació clientelar, associacionisme - administració que s’ha establert. (sigui quina sigui gobierno, Generalitat, Municipalitat, Diputacions, consells comarcals… ). Per un motiu, caldrà rescatar-ho tot i els recursos son limitats i les realitats ens faran tocar de peus a terra, i caldrà prioritzar.

Tot plegat és un debat molt complex però que caldrà abordar com més aviat millor i amb molta generositat per part de tots. Entenc que les meves paraules puguin causar un cert malestar o incomoditat no és la meva intenció, per descomptat però ho veig així i crec que és un bon moment per posar-hi paraules.

Dit tot això la pregunta que em ve al cap és i ara què?

Com ja us podeu suposar, sóc del parer que, per força o per convenciment, espero que sigui per convenciment, haurem de connectar-nos amb el que és l’essencial. Posar el punt de mira en la proximitat desempallegant-nos d’artificis que ens hem creat, que si ens ho mirem al detall son de trajectòria i benefici social dubtós. 

En definitiva encara que costi visualitzar aquesta situació desconeguda fins ara per nosaltres com una oportunitat. Proposo un decreixement per viure l'experiència associativa amb més intensitat, en els barris i els pobles on la gestió comunitària serà la clau de l’èxit.

El com, també serà important i aquí és on els canvis seran més que notables. La capacitat d’adaptació a una nova realitat serà el que actuarà de discriminador els que demostrin més permeabilitat als canvis, a les aliances, a la suma de voluntats seran els que s’en sortiran.

El mitjà per relacionar-nos, per generar activitat, per compartir experiencies…. canviarà i molt i les xarxes socials, els entorns virtualitzats seran molt importants, ja ho hem anat veient aquests dies, hem fet un aprenentatge expres del nivell bàsic.

De cop les xarxes s’han convertit en aquell element efectiu que substitueix locals, places, carrers, sales de reunions i encara que no ens agradi, estan agafant aquesta funció. El repte serà trobar un equilibri i una adequació a tot plegat. 

Fa pocs dies publicava a un diari que, “si som capaços de virtualitzar l’escolarització dels més menuts, de fer les compres de productes bàsics en pàgines web, de treballar amb tot l’equip de professionals connectats, de lligar i tenir sexe amb una aplicació, d’assistir a oficis religiosos per YouTube, de rebre assistència sanitària amb el telèfon mòbil, de fer dinars i vermuts amb amics i familiars amb Zoom…, què ens impedeix de celebrar les nostres festes en línia?”. i ara afegiria que ens impedeix tenir la nostra activitat associativa en línia quan cal?. A mi personalment no m’agrada però crec que pot serà un repte apassionant.

Però encara serà més apassionant aquell moment que ens adonem que les xarxes i entorns virtuals que normalment fem ús no son els adequats per la nostra activitat. Primer de tot per que no son ètics ni transparents i que les corporacions i multinacionals que hi ha al darrera no s’adiuen amb els valors de l’associacionisme, per tant haurem de defugir-ne o ser molt selectius.

En aquest cas serà feina nostra exigir a les administracions públiques que impulsin eines i xarxes socials públiques que siguin ètiques, respectuoses amb les dades dels seus usuaris, que tinguin clar l'ús de la llengua i que esdevingui un servei públic de primer ordre. Considerar les xarxes socials un servei públic serà un pas de gegant que permetrà la democratització de molts processos.

Per anar acabant, no us vull estabornir més amb aquest vídeo. És important que visualitzem el futur de l’associacionisme des d’un punt de vista positiu que el que canviaran seran formats i les formes de les nostres activitats, de com ens relacionem entre els socis i com ens projectem a la societat, però de cap de les maneres s’alteren la nostra missió, i els nostres valors que son irrenunciables i que continuen més vigents que mai i més necessaris que mai.

I m’agradaria acabar posant en valor l’ideal d’en Clavé, una aposta del tot republicana, qui sap si la COVID-19 serà l’empenta impulsora de la construcció d’una república digital, en sincronia amb el segle XXI i els que han de venir. Us ho imagineu ? i nosaltres, les entitats i associacions construint-la des del minut zero, al capdavant amb d’altres agents polítics, socials, econòmics, esdevenint part del motor que ho ha de fer possible.

Recordem l’Ideal:  Uniu-vos i sereu forts, Instruïu-vos i sereu lliures, estimeu-vos i sereu feliços.

Moltes gràcies.

Podeu veure l'acte institucional fent del DASC clic en aquest vídeo

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *