Saltar al contenido

Aquest cap de setmana totes les categories ja juguen competició oficial. És per això que m'ha semblat adient rescatar aquest text que vaig escriure l'abril de 2014. Tot i que s'allunya del tot de la meva disciplina és el text que més lectors ha tingut i del que més feedback he rebut. L'original va publicar-se el 7 d'abril de 2014 al digital VilaWeb i si voleu podeu llegir-lo clicant a aquest enllaç https://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4183732/fill-puta-linsult-suau.html. Encara avui no hi canviaria ni una paraula, ni un pensament, i ni una idea, continuo pensant igual. No hem avançat. Bona temporada a tots.

Diumenge al matí. No sé si dir que va ser indignant, vergonyós, violent, agressiu, vexatori o tot alhora. No us penseu pas que parli de cap esdeveniment extraordinari: parlo d'un partit de futbol 7 de la categoria d'alevins, Sí, sí parlo de nens i nenes que tenen entre deu anys i dotze, que dediquen part del seu temps de lleure a fer esport.

És clar que, si volem ser justos, el problema i la vergonya no eren al terreny de joc, sinó a la graderia, on un seguit de famílies, abocades al joc i a l'esport amb una passió intensa i malentesa, actuaven amb una mala educació en grau superlatiu.

Paradoxalment, segons abans que el xiulet de l'àrbitre indiqués el començament del joc, els capitans de tots dos equips van desplegar sengles pancartes blaves on es llegia clarament 'respecte'. El missatge, més diàfan impossible, s'adreçava cap on érem nosaltres, a la graderia.

L'afecció de l'equip local ho va entendre i en tot moment va ser correcte, fins i tot tan silenciosa que la seva discreció la feia passar totalment desapercebuda.

Per contra, l'afecció visitant va deixar anar tanta mala educació i violència verbal com era possible, en un autèntic caramull de disbarats, un gavadal d'insults adreçats a l'àrbitre (molt jove, a més), que va haver d'encaixar estoicament seixanta minuts de records constants a la seva mare, i de referències a la seva hipotètica tendència sexual, a més de les frases que pretenien intimidar i algunes altres que posaven en dubte el seu benfer. Cal dir que el col·legiat no va arronsar-se. També en determinats moments els jugadors --els nens i les nenes, vull dir-- van ser les dianes dels improperis més desagradables.

Tot això ve a tomb per a alertar que determinades conductes que condemnem socialment, com ara la violència de parella, l'homofòbia, el masclisme, els abusos (verbals en aquest cas) i tantes altres poden trobar en els terrenys de joc i en les afeccions dels clubs un camp on sembrar la llavor i germinar, si no hi posem remei. I encara cal ser més curosos en casos com aquest, quan l'esport és practicat per nens i nenes, atès que els valors s'han de posar per sobre de tot, fins i tot de la competició i dels resultats. I aquí crec que tots plegats, em refereixo als clubs, anem una mica de gairell.

Hi ha iniciatives i experiències que, lluny de sancionar o de reprimir aquestes conductes, proposen una manera de contribuir a eradicar-les: que tots els concurrents participin en l'esdeveniment esportiu, amb un resultat que condicioni la puntuació final de la competició.

Em refereixo a una iniciativa del Consell Esportiu del Baix Llobregat que he descobert navegant per la xarxa arran de l'incident de diumenge: Juga Verd Play. En són autors Carles Gonzàlez i Pere Alestrué, bons coneixedors del món de l'esport. Ens proposen tot de modificacions en la competició escolar per a tenir en compte l'actitud, el comportament, l'educació dels esportistes, etc. Però allò que m'ha cridat l'atenció de debò és la importància que hi adquireix la graderia, que també valora i és valorada i, per tant, incideix directament en les puntuacions.

Probablement, per a aplicar el Juga Verd Play cal ser valent, perquè és un trencament de les dinàmiques esportives habituals. Però sobretot cal saber ben bé a què juguem i què ens hi juguem quan els nostres fills i filles salten a un terreny de joc: és una aposta clara pels valors i l'educació.

Tot plegat depèn de tots nosaltres: afeccionats, arbitres, entrenadors, jugadors, clubs, familiars, etc. La pregunta és molt clara, quin model volem per als nostres fills i filles? Cadascú sap la seva resposta, però cal encertar-la: aquí no hi ha segones oportunitats.

Aquest text va publicar-se el 13 de març de 2015 a https://festafesta.net/ i el dia seguent sortia publicat a https://www.vilaweb.cat/ en el canal que el programa de ràdio te en el diari digital. Per tant el podeu llegir també a https://www.vilaweb.cat/noticia/4235796/20150314/festes-inventades.html, i si el que voleu és escoltar-lo en versió radiofònica cal que premeu aquí https://festafesta.net/les-festes-inventades/

Les festes són, i si no ho són no són festes, construccions col·lectives vives. I amb això… què volem dir? Doncs és molt simple, que com tota manifestació que fa viure el poble, és a dir popular, neix, evoluciona, i un dia quan ja no és útil o ha perdut el seu significat, mor i desapareix. També n’hi ha que desapareixen per voluntat del poder que les reprimeix o les prohibeix, en aquests casos no cal patir-hi, ja que per voluntat popular tornen a ressorgir. Un exemple clar serien els carnavals prohibits en èpoques de dictadura i que van reaparèixer amb força amb l’arribada de la democràcia.

El Canó de la Barceloneta. Font: https://ajuntament.barcelona.cat/casadelabarceloneta1761/arxiu-fotografic/ca/el-cano?position=0&list=ZGeY5-k7BJMZc0FNPAibEOdg4Bq4y9aXyy45JhO-cEA

On vull arribar avui amb tot aquest discurs? Doncs a remarcar que el punt primigeni d’una festa -o d’una tradició- no ha d’estar per força en l’antigor, en la foscor del temps (expressió que avorreixo, ja que la foscor dels temps no existeix) o en temps immemorials. Una festa tradicional pot tenir orígens ben propers en el temps, ben definits i dibuixats. Oi més, les festes s’inventen. Pot ser una invenció individual o de grup que esdevé tradició quan la comunitat l’assumeix com a pròpia. Podríem posar molts casos, la festa de sant Medir, el Correfoc etc., però ho exemplificaré amb el canó de la Barceloneta.

“Senyor Rector volem el canó!! Senyor rector volem el canó!” Aquest crit unànime precedeix cada 29 de setembre, diada de sant Miquel, la sortida del canó de la Barceloneta de la parròquia del barri. Aquest giny d’artilleria festiva conduït per un veí disfressat de militar napoleònic és molt popular al barri de la Barceloneta. La seva acció es centra en una cercavila on, a les ordres del militar, el canó dispara salves de pirotècnia alhora que els assistents cauen abatuts i recullen caramels per a la mainada.

El Canó de la Barceloneta 2019. Foto: Pep Fornés.

S’han explicat moltes històries sobre l’origen del canó de la Barceloneta, algunes força inversemblants. Algunes vinculen l’arma a la guerra del francès, d’altres a un canó de barra de defensa portuària… El cert és que la paternitat d’aquest element té noms i cognoms: Pancràs Farell matricer d’ofici i empleat a la Maquinista. El cas és que el sr. Farell va contraure matrimoni amb una catalana descendent per línia paterna de família francesa. La parella va fundar l’any 1886 el restaurant Farell, que ben aviat va ser conegut com can Tipa.

Un any va assistir a les festes del poble de l’àvia de la seva esposa a França, on va veure com pels carrers rondava un canó d’atrezzo i hi feien explotar un petard a la boca, alhora que es llençaven caramels i joguines per a la mainada. L’any 1912 Pancraç Farell, aimant de les festes populars, va importar la idea i va fer construir un canó a semblança del francès, de llavors ençà, el canó s’ha convertit en un element identificatiu de les festes del barri.

Doncs ja tenim un exemple d’invenció festiva esdevinguda tradició, amb noms cognoms i sense motius patronals, etc.

Aquest article va ser publicat el 30 d'Octubre de 2017 a Vilaweb. Tot i semblar una futilesa segueixo pensant el mateix que fa dos anys. El context de l'article s'emmarca dins les sensacions que vaig tenir el 29 d'Octubre de 2017 després de la manifestació que va convocar Societat Civil Catalana. Podeu llegir-lo també a Vilaweb clicant aquí.

«És l’hora de recuperar l’espai simbòlic. La senyera ha de tornar a onejar amb energia en les nostres manifestacions i cal que torni a penjar dels nostres balcons»

Ens trobem en un dels moments més crítics de la historia del país, el desenllaç del qual, i la manera com hi arribem, dependran de nosaltres. Alguns han comentat que, més enllà de tot l’entramat polític, un dels camps de lluita seria a les xarxes socials. Uns altres parlen de guanyar en el camp econòmic, o posen aquesta victòria en mans dels suports internacionals. Segur que aquests camps, i molts més, seran necessaris. Però ningú no ha dit, encara, que un altre dels camps serà l’espai simbòlic.

Als balcons, a les diades, a les manifestacions independentistes han desaparegut les senyeres i les estelades les han substituït. Si bé és cert que l’estelada ens identifica amb una lluita determinada, la de la llibertat, hi ha tota una part de la població que ha crescut amb l’estelada i que, per tant, s’hi sent totalment identificada. Però la senyera no li fa ni fred ni calor.

En canvi, en les manifestacions unionistes han desaparegut les banderes de l’Espanya feixista (alguns en diuen pre-constitucionals per fer-ho més fi ) i han proliferat les senyeres de manera molt visible i ostentosa. Fa cinc anys això era impensable, tot i que Ciutadans ja hi treballava, però la màquina unionista hi va veure una oportunitat d’apropiació. L’objectiu és confondre i diluïr les identitats. I com més dissoltes millor.

Per una altra banda, ‘Els segadors’ s’ha cantat com mai i s’ha consolidat del tot com a himne, si és que no estava ja prou consolida. És veritat que enarborar una bandera és molt fàcil, només cal que te la regalin. En canvi, l’himne cal saber-lo i cantar-lo. Només cal veure les boques closes a les bancades del parlament del PSC, Ciutadans i el PP quan és el moment de cantar-lo. Fa vergonya.

El divendres passat, una vegada els diputats van haver votat i es va saber que el resultat de la votació conduïa a una república, van començar a circular per la la xarxa un vídeo en què es veien unes mans que plegaven una estelada i la guardaven en un calaix. Vaig pensar que el missatge era molt i molt encertat, ja que, d’alguna manera, hem de recuperar els símbols nacionals abans que no els malmetin del tot.

Per tant, és l’hora de recuperar l’espai simbòlic. La senyera ha de tornar a onejar amb energia en les nostres manifestacions i cal que torni a penjar dels nostres balcons. Si no, correm el risc de perdre-la, ja que li donaran uns altres significats i, fins i tot, acabaran per identificar-s’hi i llavors tindrem un problema identitari, i gros. És la fragilitat dels símbols, que poden canviar amb una certa velocitat i oferir lectures diferents si no es va en compte.

Algú pot pensar que, amb tot això que passa, això és una futilesa, però us puc ben assegurar que no ho és. Una apreciació per acabar: a la manifestació organitzada per Societat Civil Catalana s’hi van exhibir banderes espanyoles, europees, i catalanes, però també hi va haver el moment dels himnes. El qui conduïa l’acte, amb poca traça, per cert, va anunciar que sonaria l’himne d’Europa, l’himne d’Espanya, i finalment… Vaig pensar ‘i ara “Els segadors”, no et fot…’ Doncs no. Va anunciar el ‘Cant de la senyera’, i va intentar argumentar-ho tímidament però no se’n va sortir. Curiós, oi? ‘Els segadors’, proclamat  l’any 1993 com a himne nacional pel Parlament de Catalunya, constitucional del tot en aquelles dates, els fa urticària perquè l’hem defensat i n’hem fet ús en les nostres reivindicacions. És la força de l’univers simbòlic.

El març de 2006 vaig escriure aquest conte que va ser publicat a la "Revista de l'ACIS" núm 2, desembre de 2007. Una publicació impulsada pels pares de l'Escola ACIS -Artur Martorell del barri de Can Baró (Un projecte educatiu compromès). El conte el va il·lustrar el meu amic Xavier Malet que també era qui dissenyava la publicació. Podeu accedir a la revista clicant en aquest enllaç 

Aquelles vacances havien de ser diferents, per força. De fet tot ho feia suposar, era la primera vegada que jo, tot sol, començava l’aventura estiuenca. Els Pares havien deixat, després de molt i molt rondinar, pensar i repensar, que pels volts de Sant Joan tant bon punt s’acabés l’escola, fes la bossa i anés tot sol a casa dels avis. Anar a casa dels avis no era cap futilesa, calia fer un viatge en tren i jo no hi estava acostumat, sempre hi havia anat amb el cotxe del pare o de la mare. Això sí, per iniciar el meu primer viatge, els pares em van imposar una condició d’obligat compliment, aprovar els exàmens a la primera, que per a mi, gandulot de mena, no era poca cosa.

L’última setmana d’escola va ser una mena de martiri inacabable, semblava que algú, potser un dels personatges entremaliats dels meus llibres d’aventures fantàstiques, s’entestés obsessivament a aturar les busques dels rellotges amb l’objectiu de retenir-me i retardar així l’inici del que seria la meva primera gran aventura. Les hores passaven tan lentament que fins i tot vaig arribar a pensar que el dia de partença s’allunyava en el calendari. El temps anava en contra dels meus desigs de viatger novell.

Il·lustració de Xavier Malet . Us recomano que visiteu el seu web www.sabilana.cat

Potser sí que la il·lusió va provocar que en fes un gra massa de tot plegat, però era tan emocionant el fet de pensar en el meu viatge en solitari, que el meu cap no parava de barrinar possibles situacions i supòsits que encara atiaven mes la imaginació, i no cal dir que cada hora, cada segon que passava em neguitejaven cada cop més. Els darrers dies em costava fins i tot dormir, i les poques hores que dedicava al descans nocturn, els somnis de gran aventurer descobridor de paratges i indrets desconeguts envaïen l’habitació.

Finalment arribàvem a la recta final, aviat sabria si sortiria de viatge o em quedaria com altres anys a casa, tot esperant que els meus pares em portessin a casa dels avis en cotxe. El dimecres havia fet el darrer examen, el de física i química que dictaminaria junt, amb el de matemàtiques, la meva sort. Aquests resultats els esperava amb candeletes, com aquells mariners que abans de salpar esperen que les prediccions meteorològiques els siguin favorables.

El divendres a les vuit del matí vaig aixecar-me d’un bot i vaig fer totes les tasques que tocaven sense remugar, calia tenir ben contents els pares, no fos cas. La bossa amb tot el que calia per marxar l’havia fet amb la mare a la nit i era davant la porta de casa esperant els resultats dels exàmens. Així que tot era a punt, el pare abans de marxar a treballar, just després de donar un últim glop a la tassa de cafè amb llet de l’esmorzar va dir-me – Suposo que aquesta tarda ja no hi seràs, així que fes bondat i no facis enfadar els avis – Em va fer un petó, va agafar uns papers i va desaparèixer passadís enllà fins que un cop de porta va sentenciar que havia marxat de casa cap a la feina.

Les notes, aquesta era la incògnita definitiva que faria decantar la balança. Les notes veredicte final que marcaria el meu destí. Jo no les tenia totes, mai havia estat un bon estudiant i tampoc mai no havia aprovat a la primera. De fet, era ben bé al revés, normalment suspenia a la primera. Aquell divendres al migdia calia atansar-se a l’institut, en el taulell d’anuncis penjaven les esperades notes que si eren favorables serien el meu salconduit per viatjar amb tota llibertat.

Cap a les onze sortia de casa, xino xano, direcció a l’institut. Pels carrers es respirava ambient de festa, aquella nit se celebrava la revetlla de Sant Joan, les pastisseries i els forns eren plens de gom a gom de mestresses de casa cercant la coca mes molsudeta i flonja. La canalla corria amunt i a vall a la cacera de fusta i mobles vells per fer fogueres. Aquella hora ja hi havia fogueres bastides en algunes cantonades amb alçades respectables. Tot veient els preparatius de la revetlla vaig arribar a la porta de l’institut.

Vaig atansar-me a una de les cartelleres rònegues d’on penjaven uns llistats amb les notes. El frontal de la cartellera era plena d’alumnes, alguns coneguts i d’altres no. Cridòries, llàgrimes i expressions difícils d’interpretar marcaven amb ritme la successió de resultats. Em va costar arribar-hi, amb una mica d’empentes i alguna que altre apretada per fi tenia a les mans el llistat que penjat d’un cordill em corresponia. Amb avidesa i una velocitat indescriptible vaig trobar el meu cognom i escombrant amb els ulls cap a la dreta del paper les qualificacions, una expressió espontània va sortir amb veu alta i que ningú del meu voltant, no va comprendre – Fantàstic! salconduit per viatjar – Cap comentari amb els companys, només pressa, molta pressa per arribar a casa, agafar la bossa i plantar-me a l’estació. El pare tenia raó aquella nit no ens veuríem.

En arribar a casa, tot eren presses. D’una revolada vaig dinar el que hi havia preparat a la cuina. Tal i com m’havia dit la mare, vaig telefonar-li a la feina per comunicar-li l’estat de la qüestió. Per telèfon, la mare, va fer-me un equipatge especial de consells i recomanacions, que si no faci enfadar a l’avi, que ajudi en tot el que pugui, i així fins a trenta consells, un darrere l’altre, i entre tots un que m’ha perseguit tota la vida i que glossa tots els altres i que dit per la mare agafava una especial força i significació – Seny, fill, tingues dos dits de seny – Doncs vaig afegir aquest equipatge al que ja feia més de dotze hores que m’esperava a la porta de casa i cap a l’estació hi falta gent.

A l’estació, tot normal, tramitar el bitllet a la guixeta, baixar a l’andana, i esperar l’entrada del tren a l’estació. I així va ser, com de cop i volta vaig veure l’aparició d’un llum potent que s’atansava per la foscor del túnel , fins que un tren més aviat tirant a atrotinat va aturar-se davant meu convidant-me a pujar-hi per conduir-me pel meu primer viatge de somni.

El pas dels anys ha deixat molt lluny en el temps i molt proper en el record aquell primer viatge en tren a casa del avis. He voltat per tot el món, he pujat en avió, en vaixell, en tota mena de transports terrestres, he passat a peu per indrets on quasi no hi ha posat els peus ningú i fa poc vaig fer un viatge en globus. La meves experiències de viatger han estat àmplies, enriquidores, però cap no ha estat tant emocionant com aquell primer itinerari ferroviari, porta a porta, de casa els pares a casa els avis. Enguany, en Lluc, el meu fill, em demana si pot, un cop acabada l’escola, anar a casa dels avis. Tot sol amb tren. No se si ja és prou responsable. Que creieu que he de dir-li? Ho aprovarà tot? Mmm... Ja ho veurem....

Aquest text vaig escriure'l el mes de juny de 2014 com a secció "expedient C" del programa Fes ta Festa i va ser emès per primera vegada el 20 de juny. Posteriorment el dia 1 de Novembre de 2015 les Falles del Pirineu van ser declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco. Si a més de llegir el text el voleu escoltar podeu fer-ho clicant aquí.

La nit de Sant Joan és una de les cites del calendari on conflueixen tradicions i rituals de diverses procedències i orígens, que, plegats, fan que aquesta festa que vol honorar el sol, l’astre rei, ara sota l’advocació de Sant Joan conegut també com el precursor, sigui una festa d’una riquesa extraordinària i alhora de complicada interpretació.

L’aigua, el foc, les herbes i plantes aromàtiques adquireixen poders especials o si més no les seves propietats gaudeixen d’ una intensitat especial que no tenen la resta dels dies de l’any. El món d’allò que és mític es fa present també aquesta nit. És la nit de sortilegis d’amoretes, de salut i de desitjos, fins i tot d’aquells que són inconfesables.

Falles d'Isil. any 1998. Foto: Amadeu Carbó i Martorell

Però sí que amb una cosa estarem tots d’acord, és que el protagonisme de la nit és de l’element foc. El foc es manifesta aquesta nit màgica de maneres diferents. Actualment la pirotècnia pinta i dibuixa el cel deixant-nos també els timpans ben sacsejats, tro ve, tro va. Les fogueres, moltes d’elles enceses pel foc sagrat de la flama del Canigó, presideixen  les places dels pobles, viles i ciutats mentre els veïns es reuneixen al seu voltant per donar la benvinguda al bon temps, tot menjant un tall de coca i brindant amb una copa de cava i vi bo.

Tot i així les maneres de celebrar el Sant Joan i d’encendre les fogueres o de fer ús del foc té variants i no a tot arreu segueix el mateix patró. Aquestes diferències es fan explícitament visibles a la festa de les falles als territoris de Pirineu. Nosaltres ara ens atansarem al Pallars Sobirà, a l’Alta Ribagorça, a la Vall d’Aran i a Andorra que són les que hem conegut.

Poc o molt, el ritual d’encendre falles i el desenvolupament de la festa segueix uns elements comuns que amb certes diferencies comparteixen. Els fallaires es desplacen a un turó o indret elevat proper a la població on en un moment concret encenen les falles, que com veurem també poden ser de diferents tipus. Les falles un cop enceses són carregades a les espatlles dels fallaires que formant una serp de foc faran un itinerari igni fins a la plaça del poble o un altre indret rellevant. Arribats a aquest moment les falles s’apilen formant una sola foguera.

Tot plegat dóna per molt i podríem fer una secció població per població í no ens l’acabaríem, però l’objectiu d’aquesta és apropar-nos a l’objecte, a la falla com objecte efimer, que un cop construït, acaba sent devorat pel foc.

l'Haro de Les presideix tot l'any la vida comunitaria des de la plaça. Les 1998 Foto: Amadeu Carbó i Martorell

Etimològicament la paraula falla prové del mot llatí “facula” que vol dir torxa, és a dir un objecte capaç d’encendre’s i il·luminar. És una de les maneres amb què la celebració de la nit de Sant Joan es manifesta al Pirineu, a cada indret amb particularitats ben diferenciades.

Existeixen diversos tipus de falles. A Isil  (Pallars Sobirà ) són troncs de pi negre, que s’han asclat en forma de creu i que s’han obert amb tascons per tal que s’assequin bé i cremin com cal. A Andorra i a Les ( la Val d’Aran) les falles no són rígides, ja que s’han de fer voltar. En el cas aranès les “halhes” es costrueixen amb escorces lligades dalt un filferro on, a l’atre extrem, s’hi lliga un pal que fa de mànec. A l’Alta Ribagorça s’utilitzen tres tipus de falles:  “les rentines”, fetes de teia d’una sola peça, les de pal on trossos de teia es claven o es lliguen amb filferro al capdamunt d’un bastó de freixe i les de Vilaller de forma piramidal invertida amb l’interior ple de teia.

Per acabar cal dir que al Pirineu, les falles, algunes, es baixen, d’altres, es corren o es volten, i totes es cremen.

Diferents tipus de falles.

La Dolors, aquest dijous, va demanar-me que si volia adreçar-vos unes paraules en aquest comiat del Josep Maria i evidentment he accedit. No podia ser d’una altra manera, de fet em considero honorat de poder-ho fer i també un privilegiat. Per dos motius, un el de poder homenatjar al Josep Maria i el segon per poder agrair-li públicament tot el que hem viscut i compartit, que no ha estat poca cosa.

Tancat a l’estudi, acompanyat pel silenci de la nit, davant l’ordinador, quan la família ja dorm, he cercat la manera de fer aquell text perfecte, magistral, l’ocasió s’ho val és el comiat d’un bon amic. Però no, les paraules avui no rajen com haurien de rajar i tot sembla que el text magistral haurà d’esperar, no he estat capaç d’articular-lo, o potser no el faré mai, ves a saber.

Per altre banda recordant els bons i mals moments viscuts que de tot hi ha, he pensat qui sóc jo per adreçar-me a vosaltres?, i des de quina perspectiva?. Entre nosaltres hi ha tantes espiritualitats com persones som aquí presents, diferents confessions, d’altres seran ateus, agnòstics, catòlics practicants, d’altres per tradició familiar…. La cosa es complica massa.

Però finalment crec que he trobat una solució, sobretot per mi. Sóc dels que estic convençut que vivim en una societat poc expressiva, reprimida en el terreny de l’afectivitat, Ens petonegem poc, ens costa molt dir-nos que ens estimem, i les abraçades van a preu d’or. Us diré un secret, el Josep Maria i jo érem d’abraçar-nos quan ens trobavem i ho feiem des d’una sinceritat profunda, eren abraçades reconfortants i regeneradores.

Per tot això he arribat a la conclusió que, avui i aquí, no us he d’adreçar cap paraula a vosaltres. En canvi sí que crec que tinc el deure d’adreçar-me al Josep Maria, a l’Ubiergo. Per que teniem una cita pendent, qui sap si a Barcelona, a Pineda o ves a saber on, però mai hagués pensat que el destí ens tenia reservat que fos ara i aquí, en aquest escenari.

I com que el Josep Maria era una persona d’una correcció exquisida he decidit escriure-li una carta i no una carta qualsevol, una carta formal, com aquelles que només ell sabia fer i que jo escriuré amb les paraules que emanen des de l’estimació sincera, del respecte i el reconeixement.

Diu així:

Barcelona 16 de maig de 2019

Estimat i benvolgut Josep Maria,

He sabut que aquest dijous pel matí has iniciat un viatge, el gran viatge. A tu sempre t’ha agradat anar amunt i avall i descobrir món. M’ha sabut greu no poder-me acomiadar personalment i més tenint en compte que teníem una cita pendent on ens havíem d’explicar tantes coses.

Ja que no ha estat possible he decidit tirar pel dret i escriure’t aquesta carta. Una carta curiosa, no se l’adreça on enviar-la i en canvi tinc la certesa de que t’arribarà. Sense sobre, sense adreça, ni segell, te mèrit la cosa.

Vull explicar-te que has estat i ets una persona important, i que els que ens quedem et trobarem a faltar.

I posa’ts a sincerar-nos, també vull dir-te que en la teva persona sempre hi he vist aquells valors, aquells principis, i aquelles característiques que em fan admirar una persona i tu les reuneixes quasi totes. En relacionaré només algunes.

Per exemple, la passió, viure apassionadament, ningú pot negar-te que les coses les has viscut amb intensitat, fins i tot més d’una vegada amb rauxa.

La determinació, l’has sabut cultivar amb mestratge, ningú com tu per dir sí quan és sí, i no quan és no.

El compromís, només cal veure i repasar la quantitat d'iniciatives que has impulsat o que simplement t’hi has afegit i que amb la teva presència has contribuït de manera decisiva a tirar endavant.

L’honestedat i compte que aquest valor no és poca cosa ja que consisteix a comportar-se amb coherència i sinceritat amb un mateix i d'acord amb els valors de la veritat i la justícia. Tu precisament desbordes honestedat.

Podria continuar però penso que no cal, queda clar que sento per tu una profunda admiració, volia dir-t’ho i que ho sabessis.

Bon viatge amic i bona estada.

Visca la vida.

Amadeu Carbó i Martorell

PS: També vull que sàpigues que tinc una llista imaginaria de persones bones (que no te res a veure amb les bones persones) fa anys que el teu nom presideix la llista.

2

El 13 d'octubre de l'any 2008 vaig escriure aquest conte que va ser publicat a la "Revista de l'ACIS" núm 5, juny de 2009. Una publicació impulsada pels pares de l'Escola ACIS -Artur Martorell del barri de Can Baró (Un projecte educatiu compromès). El conte el va il·lustrar el meu amic Xavier Malet que també era qui dissenyava la publicació. Podeu accedir a la revista clicant en aquest enllaç

A l’Oriol li rondava pel magí descobrir els racons més amagats de l’escola. Feia poc temps que hi anava i aquell edifici no era com la petita torreta on havia fet els pàrvuls. Els més ganàpies li havien explicat que l’escola era una antiga masia. Els murs, gruixuts, eren acollidors i sempre quan tocaven les cinc de la tarda, ell mai tenia pressa per sortir-ne; realment es trobava bé embolcallat per aquelles parets sàviament orquestrades per les mans d’un mestre d’obres fa més de tres-cents anys.

Amb poques setmanes, ho havia remenat i tafanejat tot. La biblioteca havia estat una de les descobertes més interessants que desprenia una sensació única, unes restes arqueològiques rescatades del fons del mar donaven a l’estança un cert encant. Unes fotografies antigues a l’entrada de l’escola eren el testimoni que aquell vell edifici havia estat una casa de pagès. A les fotografies, s’’hi endevinaven persones que feinejaven a l’era de la masia amb les finestres obertes al pla de Barcelona.

L’Oriol, belluguet de mena, volia anar mes enllà en les seves descobertes escolars. Havia arribat el moment de ser agosarats i, fins i tot, incomplir alguna de les normes. No sabia per què, però hi havia una prohibició que tots, xics i grans, respectaven: ningú mai no s’atansava a l’escala que accedia a les golfes. Així doncs, el seu instint d’aventurer infatigable va conduir-lo a fer una aproximació a la porta vedada i inspeccionar-la detingudament. Era petita, de lleixes de fusta fosca, acabada en un punt rodó molt matusser.

Il·lustració de Xavier Malet . Us recomano que visiteu el seu web www.sabilana.cat

La primera inspecció de la porta va concloure que l’accés seria més fàcil del que s’havia imaginat tot pujant per les dretes escales. Malgrat l’aparença, la porta no estava tancada amb clau i per tant només calia fer-li el joc al pany accionant la palanca i el passador es desplaçaria sense problemes deixant el pas lliure. Però per avui ja n’hi havia prou.

Dos dies després, l’Oriol ho havia pensat i preparat tot. Duia un lot de petaca amagat sota el camal dels pantalons, subjectat amb el mitjó per no aixecar sospites ni suscitar preguntes impertinents. Li havia posat piles noves i en duia de recanvi sota l’altre camal per si de cas. Tot era a punt, les cinc s’apropaven i començava a notar com s’anava neguitejant. El compte enrere havia iniciat. El so d’un timbre insistent indicava que l’inici de l’ascens a les golfes de la masia havia començat al temps que un riu de nens i nenes envaïen l’escala cara avall omplint l’espai de cridòries, rialles i corredisses.

No va ser fàcil arribar al darrer tram de l’escala i passar totalment desapercebut als ulls dels mestres; va ser un treball d’astúcia digne d’una de les guineus que cent anys enrere creuaven els camps de la masia. Davant la porta de les golfes, va accionar la palanca del pany i, tal i com havia planejat, el forrellat va desplaçar-se sense problemes, tot seguit va empènyer la petita porta que va seguir cap endins amb una lleu xerricada de frontisses. Una alenada d’aire fred acompanyada d’una olor amb lleugers matisos a resclosit van sortir de l’interior tot recorrent la columna vertebral de l’Oriol produint-li l’esgarrifança de trobar-se davant el que és desconegut i emocionant alhora.

Un cop dins, un fil de llum blava que s’esmunyia pel vidre esquerdat d’una finestreta produïa un escenari d’embalums retallats a contrallum. L’Oriol, genoll a terra, va accedir al lot camuflat sota el pantaló tot accionant l’interruptor. El lot no gaire potent proporcionava, però, la llum suficient per esbrinar què hi havia al voltant. La pols acumulada durant anys i panys a les golfes, s’anava aixecant al temps que els peus de l’Oriol avançaven per l’estança misteriosa, formant una boirina que filtrava les imatges i fabricava un feix de llum al pas del lot.

Mobles vells, mapes antics amb països ara inexistents, pupitres amb tinters, llibres de text, d’aquells que ara són de col·lecció, i llibretes de cal·ligrafia, eines del camp, caixes i paquets embolicats, tot un univers per descobrir. A l’Oriol va cridar-li l’atenció un globus terraqui de color pergamí amb peu de fusta esquerdat. Va atansar-se al globus i amb un moviment ràpid de dits va impulsar-lo fent-lo grinyolar tot i girant en la direcció equivocada.

–Ep!! em sembla que t’equivoques–va sentir al seu darrera.

En un primer moment, va pensar que l’havien enxampat. Esporuguit va girar el seu cos menut poc a poc, tot cercant l’autor del comentari. La sorpresa era allà, damunt d’una cadira de boga a la qual li faltava una pota i el seient era ple de forats.

–Em sembla que la terra gira cap a l’altre cantó, no?

No podia creure que des de la cadira un ratolí li estigués parlant. Potser pocs anys enrere ho hauria trobat normal, els seus contes eren plens d’animals que parlaven, però ara ja no era tan mec.

Aclaparat, l’Oriol no sabia què dir ni què fer.

–Perdona si t’he espantat; deixa que em presenti–va dir el rosegador tot fent un saltiró en forma de reverència.

–Sóc l’Artur, el ratolí de les golfes. La meva feina és fer de vigilant. De vigilant de la memòria i els records d’aquesta casa .

L’Oriol seguia mirant amb desconcert la bestiola xerraire. Les primeres paraules que va adreçar al ratolí van ser quequejant.

–Jo sóc l’Oriol i vaig a primer –va dir-li amb un to d’incredulitat

–No cal que et presentis ja sé qui ets i també conec els entrepans de formatge que portes per esmorzar; per cert, el bocí de crostó que llences cada dia és deliciós.

Un cop fetes les presentacions, el rosegador i el nen van començar a conversar amb normalitat. El ratolí va explicar-li, tot rondant per les golfes, que ell era una mena de bibliotecari però que en comptes de tenir cura dels llibres en tenia dels records, tal i com ho havien fet el seu besavi, el seu avi i el seu pare. Ara era ell qui tenia aquesta responsabilitat. A les golfes, s’hi acumulaven objectes que duien els records i la memòria de la masia.

–Mira, veus, aquestes són les eines amb les quals els Amill, els masovers de la casa, feien de pagesos. Aquesta caixa que sembla un armari és una radio, de les primeres que van existir; em sembla que encara funciona. I el senyor d’aquest quadre diuen que és Josep Pasqual de Taberner Pascalí i Sampere; quin nom més llarg, oi? És el baró que va donar nom en aquesta masia, encara que ell només hi passava temporades. Ah! i aquesta és una taula d’operacions; sí sí de quiròfan. Pensa que aquesta casa havia arribat a ser un hospital en temps de guerra, una època molt trista.

El ratolí semblava un apassionat guia turístic, explicant i descobrint els racons més singulars de l’itinerari. L’Oriol amb els ulls oberts de bat a bat no es perdia detall.

–Què hi ha dins d’aquest bagul? –va preguntar al ratolí amb curiositat.

–Aquest és el bagul dels jocs i les joguines oblidades –va respondre-li el rosegador.

L’Oriol va atansar-se per examinar el bagul.

–Puc mirar què hi ha dintre? –va preguntar.

L’Artur va fer una de les seves corredisses pujant dalt d’un feix de diaris lligats amb un cordill, per presidir l’operació d’obertura.

–I tant, pots obrir-lo i remenar tant com vulguis.

L’Oriol va començar a aixecar la tapa del bagul. Dins, tot un seguit d’andròmines mal endreçades esperaven que la curiositat de l’Oriol els tornés la vida encara que fos només per una estona. Patacons, una baldufa, un cèrcol, bitlles, unes crosses de fusta, els estris per jugar a bòlit, una taba. Tots aquests objectes desconeguts per l’Oriol emergien de la caixa empolsinats i més d’un força atrotinat.

–Com es fa? –va preguntar el nen, amoïnat.

–Com es fa el què?–va replicar l’animal.

–Doncs, jugar... no sé què és tot això, ni com funciona i no sé si tindré prou piles per fer-ho anar.

Les paraules de l’Oriol desprenien un cert desengany. L’Artur va esclafir a riure.

– Piles? No noi, no; això són joguines que funcionen sense piles, ni corrent elèctrica. Només amb la teva destresa i una mica de ganes n’hi ha prou per passar-ho bé tu i els teus amics. Ara però em sembla que es fa tard, potser que et trobin a faltar; si tornes un altre dia, et puc ensenyar com es juga.

D’aquesta manera va ser com el ratolí Artur i l’Oriol es van conèixer a les golfes de la masia Can Baró. A partir d’aquell dia, l’Oriol sovintejava les golfes prohibides. Amb el ratolí va aprendre molts jocs que ell mateix després ensenyava als seus companys. Els mestres i els pares mai van esbrinar on aprenia aquells jocs antics, els companys mai van preguntar-li i l’Oriol mai va estar disposat a fer públic el gran secret.

Post scriptum

Fins acabar l’ESO l’Oriol sempre patia quan arribaven les vacances, no fos cas que a l’escola es fessin fumigacions, tractaments antiplagues o desratitzacions. Mai ningú no va entendre per què.

Actualment, l’Oriol és veterinari i president de l’Associació Protectora de Rosegadors Urbans; ell n’és l’únic soci.

L’any 2030 una desratització de totes les escoles i edificis públics de la ciutat va acabar amb la vida de l’Artur i la seva descendència. Actualment, una família de mosquits tigres s’encarreguen de vetllar per la memòria i els records de la masia de Can Baró. Per cert, aquests animalons també xerren.

Ja l’he llegit. He de reconèixer que sóc un privilegiat. Ho dic de debò. Dins la rutina diaria, costa molt trobar el temps per fer una lectura tranquila i gaudir-la amb intensitat, i aquest ha estat el cas. Però el privilegi arriba a graus superlatius quan per postres el text que tens al davant compleix amb les expectatives que hom s’havia fet a priori.

Us estic parlant del Llibre de la Mel de Fra Valentí Serra de Manresa, l’arxiver dels caputxins, expert en herbes remeieres, horticultura i moltes coses més. El volum és el núm 7 de la Col·lecció l’Ermità d’Edicions Morera. I que com a fet destacable que el diferencia als seus companys de col·lecció, aquest títol ha fet un salt endavant i ja no és un quadern sinó que ja ha augmentat el número de pàgines i ha sortit al carrer amb llom cuadrat.

Però anem a pams, en un llibre tot conta, i en aquest cas la conjunció de tot plegat, text, contingut, i edició es donen la mà amb harmonia, és un conjunt deliciós que fa fa bon llegir. Fent l’acudit fàcil pel tema que toca podríem dir que la seva lectura és una experiència dolça com la mel.

Pel que fa al contingut cal dir, i crec que és un dels punts forts del llibre, que amb llenguatge planer i entenedor per tothom l’autor ens apropa al món de la apicultura popular. Aquesta activitat ramadera sempre se'ns presenta als qui no hi entenem ni un borrall com un misteri quasi inabastable. Aquest llibre trenca amb aquesta llunyania, i canvia la mirada que el lector neòfit en el tema te sobre les abelles i l’activitat que els humans realitzem amb elles .

Un altre punt a destacar és que és un llibre oportú i d’una actualitat rabiosa. Mai com ara s’havia parat atenció a la necessitat de mantenir la població d’abelles i observar els perills que fan que disminueixi el seu nombre de forma alarmant, de manera que degut a la seva funció pol·linitzadora tot l’ecosistema perilla. D’aquí que un dels reclams d’aquest llibre sigui un segell que diu “Abelles per viure”.

I també és del tot oportú pel debat que d’uns anys ençà s’ha obert a les ciutats, a Barcelona especialment però no únicament, de la idoneïtat de recuperar l’apicultura urbana. Una pràctica amb molts beneficis i cap o quasi cap inconvenient, i que malauradament topa amb les ordenances municipals que son un obstacle infranquejable per dur-la a terme.

imatge procedent del Inventari del Patrimoni Immaterial de les Terres de l'Ebre

Si una cosa evidencia el text de fra Valentí és la importància que l’apicultura ha tingut i té al país, i com que el nom fa la cosa, topònims, onomàstica, etc.  estan farcits de noms relacionats amb aquesta activitat.

Però el llibre també toca les tradicions apícoles rurals i la tradició abellera caputxina, les utilitats de la mel i de la cera tant a nivell gastronòmic com en la medicina popular, un calendari de l’apicultor, I com no podia faltar una complerta relació de plantes mel·liferes arrodoneixen aquesta edició. I per finalitzar un glossari, un índex analític i una bibliografia molt ben triada.

En definitiva un llibre de lectura fàcil, amèna i altament recomanable per tothom.

Aquest text en clau d'humor fins i tot amb un punt de sàtira, va ser publicat per primera vegada el 2 de març del 2012 en el programa Fes ta Festa. Si voleu també podeu escoltar-lo a https://festafesta.net/sant-galderic-vs-san-isidro-el-fet-diferencial/

Cada dia és més evident, i més notori: els catalans no som espanyols. Bé sempre hi haurà algú que discreparà d’aquesta afirmació i em dirà que ell se sent més espanyol que català o que se sent català i espanyol per parts iguals i d’altres possibles combinacions de l’aritmètica del sentiment patriòtic. És respectable i ho respecto, la llibertat de pensament, d’idees i d’expressió per davant de tot i amb el màxim respecte cap a la persona. Però el fet és que fa una vintena d’anys, i potser no tants, els que pensàvem així i ho manifestàvem tot fent militància obertament en tots els àmbits de la nostra vida érem considerats com uns somiatruites o uns eixelebrats. La cosa ha canviat. Cada cop més persones aposten per aquesta emancipació de l’estat espanyol, el matrimoni ja no funciona. Per que hem de ser infeliços ens separem i au a fer punyetes. Ja ha passat el temps de casar-se per pebrots, ara o ho fem per amor o per conveniència, que també n’hi ha. En el nostre cas, ni amor ni conveniència.

Gravat amb l'Iconografia de Sant Medir i que en algunes ocasions s'ha fet servir per estampar goigs de Sant Galderic. Recomano la lectura de
http://librorum.piscolabis.cat/search/label/Sant%20Galderic
Imatge procedent de www.elcamí.cat

No faré un llistat dels indicadors que constaten que som una nació amb capacitat d’albirar properament un estat propi, no acabaríem. En podríem dir molts, alguns més que potinejats fins l’extenuació i contínuament agredits com pot ser la llengua, les nostres institucions històriques, etc. Però és que si gratem una mica veurem diferències substancials fins i tot en el santoral, que ja és grossa la cosa. Sí, sí tal i com us ho explico. Agafarem l’exemple dels sants de la pagesia, per un cantó Sant Galderic i per un altre Sant Isidro.

Comencem per Sant Galderic un home que l’hàgiografia situa el seu naixement a Vilavella (actualment es diu Sant Galderic) al Llenguadoc, sobre l’any 820 i que mor a Sant Martí del Canigó, al Conflent, cap a l’any 900. El bon home d’ofici era pagès, com també ho eren els seus germans amb qui conreaven les terres d’un tercer, els nois, doncs, anaven a jornal. El sant català va destacar per defensar els drets dels pagesos, protegint-los dels abusos i maltractes dels senyors. Ara el necessitem, més que mai, en Galderic. El 16 d’octubre es celebra la seva festivitat i entre d’altres patronatges va ser el patró de la pagesia catalana fins el segle XVII que va ser substituït per l’espanyol Sant Isidro.

Imatge procedent de
https://algunsgoigs.blogspot.com/2013/04/goigs-sant-isidre-llaurador-monestir-de.html

Continuem amb Sant Isidro, que d’entrada direm que no dubtem pas de la seva bonhomia, al contrari, segur que tant el sant català com l’espanyol eren uns bonifacis de mena. Aquest sant que es deia Isidro Merlo i Quintana és conegut com Sant Isidro labrador o de Madrid, on sembla ser que va viure des del 1080 fins al 1130 i va ser pujat als altars l’any 1622. Entre els molts miracles que se li atribueixen destaca el fet que era tan pietós que mentre ell resava sota una olivera els àngels baixaven i li llauraven el camp. És a dir els altres li feien la feina.

I per acabar la secció un passatemps per a la setmana. Cerqueu les diferències entre Sant Galderic i Sant Isidro. Va, que aquest cop us ho he posat fàcil.

Avui penjo un primer post que obre aquest blog. Com què és Sant Ponç he cregut oportú rescatar aquest article que recorda les trementinaires. Aquest article va apareixer originariament a www.festafesta.net el 24 de gener de 2014. Si el voleu escoltar podeu fer-ho clicant aquest enllaç https://festafesta.net/lofici-de-les-dones/

L’ofici de trementinaire l’exercien en la seva majoria dones de la vall de la Vansa i Tuixent. La pràctica de l’ofici pretenia ser una tasca complementaria com també ho podia ser la d’anar a fer de dida o la de servir a cases benestants normalment a ciutat. Les dones que feien de trementinaires eren les d’estracció més humil. Aquelles famílies amb propietats, terres i explotacions ramaderes insuficients pel manteniment familiar eren les que enviaven gent fora de la vall.

Imatge procedent de www.trementinaires.org

El fet de que anar pel món, nom amb que es coneixía l’activitat de trementinaire a la vall, fos de caire complementari la convertia també en temporal.  Les sortides s’organitzaven de manera que no interferissin en les èpoques de més activitat agraria per tal de poder estar per les necessitats de la casa. Així normalment s’en feien dues; Una a la tardor i que acabava abans de Nadal i una segona que s’iniciava un cop matat el porc i finalitzava just abans de Pasqua.

La feina consistia en posar a la venda ambulant herbes remeires, bolets, olis de ginebre, d’avet, trementina, d’on li ve el nom de trementinaire, i fins i tot tabac arribat de contraban d’Andorra. La seva activitat tenia per objectiu aconseguir diners fora de la vall i tornar a casa contribuint així, a fer anar endavant l’explotació agrícola o ramadera familiar. Anar pel món no era una feina individual, sinó que la implicació era de tota la casa o grup familiar. Recol·lectar herbes i bolets, enfilar-los assecar-los, trinxar-los, preparar-los en coixineres eren tasques on tot el grup familiar participava en la seva preparació i execució.

imatge procedent de www.arbolesmaestros.org

Les dones que anaven pel món solien fer-ho acompanyades d’una filla o una neta, en el cas de no tenir-ne cercaven la companyia d’un altre dona o arribaven a acords per tal de que els hi lloguessin una nena. Anar en parella tenia per objectiu la transmissió de l’ofici i la protecció de la reputació de la dona. Dur una nena que sempre feien passar per filla o neta, encara que no ho fos, facilitava l’obtenció de queviures, caritat i casa o pallissa per dormir. Les trementinaires responien a l’hospitalitat amb reciprocitat donant del que duien però també amb treball i serveis, com cosir, planxar, cuinar, etc.

Les sortides es duien a terme sobretot per territoris rurals seguint itineraris de casa en casa, i de poble en poble, encara que també s’atansaven a poblacions i ciutats grans. La tècnica de venda era la d’anar trucant a les portes oferint la mercaderia en el cas de nuclis amb les cases disperses. En poblacions més grans empraven el crit per atraure la clientela, pel que també podem considerar les trementinaires com baladrers. Joan Amades i el mestre Joan Tomàs van recollir un crit emprat per les trementinaires que deia “Herbes pel mal de ventre i mal de cap” (1)

També coneixem casos de trementinaires en grans ciutats com Barcelona on la seva activitat era més sedentària ja que instal·laven parada als mercats.

La darrera sortida coneguda de les trementinaires la va fer la Sofia d’Ossera l’any 1982. Amb la tornada a casa de la Sofia, les trementinaires entraven a formar part de tot un univers d’oficis, pràctiques i costums desapareguts. Però el seu record ha esdevingut en motor identitari i d’atracció de forasters a la vall de la Vansa i Tuixent . El museu que vetlla i documenta el record del vell ofici ens convida a conèixer aquelles dones valentes que anaven amunt i avall pel país oferint el poc o molt que havien extret dels boscos i la Festa de les Trementinaires ens apropen a la la natura i a la saviesa popular.

————————————————————-

Per saber-ne més:
Frigolé Reixach, Joan. Dones que anaven pel món.
Estudi etnogràfic de les trementinaires de la vall de la Vansa i Tuixent
.
Temes d’etnología de Catalunya num. 12.
Edita Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.
Barcelona 2009.

Cal visitar:
Museu de les Trementinaires – Vall de la Vansa i Tuixent
Pl.Serra del Cadí, 1 – 25717 Tuixent – Telèfon: 973 37 00 30
E-mail: museu@trementinaires.org

Recomanem:
Festa de les trementinaires. Darrer cap de setmana de maig.

Plana web: www.trementinaires.org