Saltar al contenido

A la gent del carrer la fusió entre Bankia i la Caixa ens la porta ben fluixa.

El meu pare m’havia explicat més d’una vegada que ell era impositor de la Caixa des del mes de maig de 1933, de fet des del mateix dia, o l’endemà, que va neixer. Narrava que aquella llibreta d’estalvis que mostrava com un tresor, s’havia obert amb un pesseta que la mateixa Caixa havia dipositat. Aquest relat el portava a explicar-me, amb més ganes que traça, la diferència entre un banc i una caixa i la importància de confiar els estalvis en una caixa i no en un banc… I a partir d’aquí la conversa derivava normalment en la importància de l’estalvi que sempre reblava amb la màxima, “ Si n’entren tres no poden sortir quatre”. Ai si aixeques el cap….

Aquests dies la fusió entre CaixaBank i Bankia ha fet correr articles i articles que donen la seva visió sobre aquesta operació financera. Vagi d’entrada que no entenc ni un borrall del que expliquen, la meva cultura sobre el món de les finances i de l’economia és totalment nul·la i espero que segueixi així fins al final dels meus dies. Vull morir tranquil i en pau!  

Però sí que vull fer unes observacions a partir del que he anat percebent de la lectura de diferents articles, tertúlies (ai les tertúlies), i algunes converses. Primer de tot hauriem de valorar que potser tenim un problema quan tot el nostre benestar social està basat en un model econòmic on les finances tenen un paper protagonista, i per tant els bancs es converteixen de facto en actors i directors d’escena al mateix temps que propietaris del teatre. Mala peça al teler.

Cada dia ens ho juguem tot en una mena de taula de joc, borsa, mercats, inversions, ... i tremola per que el que estigui al davant sigui un jugador de nivell i experimentat, d’aquells que sap mesurar riscos i no jugar-s’ho tot al mateix número.  A nivell personal estem hipotecats per viure i a nivell col·lectiu estem hipotecats de per vida. Tot plegat una merda, si em permeteu l’expressió avui estic especialment groller.

Tornem al tema de la Caixa, he pogut llegir algunes ploreres per la pèrdua d’un banc català. Curiós això de reivindicar i sumicar la catalanitat d’una entitat bancaria que va tocar el dos a la primera de canvi, l’octubre de 2017. Una fugida que pot ser interpretada també com un càstig i una advertència als qui tenim aspiracions democràtiques. El missatge era molt clar, allò de pam pam al culet. Els poders ho fan així, uns ho fan amb les porres i els altres amb els calers.

Però en canvi no he sentit gaires veus que aquests dies expliquin que van fer les dues entitats La Caixa - CaixaBank i Caja Madrid - Bankia, i d’altres entitats, amb la venda d’accions preferents. Un cas que va empastifar i arruinar a persones, moltes d’elles pensionistes, gent treballadora, que van ser literalment estafats per una mala praxis. Sembla que d’això jo no ens en recordem.

Mentre representa que la Caixa  - Caixa Bank era “catalana” va acumular milers, si milers, de pisos buits, uns 5000 a principis del 2017, consecuencia de l’execució de desnonaments, també és cert que no és l’entitat que tingui el record de deixar persones al carrer amb una mà al davant i un altre al darrera i deixar l’immoble buit, el BBVA guanya per golejada (15222).

Si de tots és sabut que Caja Madrid i després Bankia ha estat un dels terrenys més enfangats sobretot amb el cas de les targetes black i un paradís de portes giratòries, la Caixa i després CaixaBank  no s’ha quedat curta a l’hora de fer giravoltar portes, cal reconèixer que amb més discreció que els altres. Pels seus consells i cadires més untades hi han passat franquistes, membres de la casa reial, membres de la judicatura, persones del PSC -PSOE, de CIU, del PP i d’ERC. Un dels fitxatges que criden l’atenció és el de Rodrigo Rato primer entre el 2008 - 2010 a Criteria, i atenció el 2014 un cop ja ha passat per Bankia entra a Servihabitat. Curiós oi?

I finalment i escandalós és la participació en la industria de la mort. S’estima que la Caixa - CaixaBank ha invertit en la industria armamentística, segons l’informe Banca Armada de 2017, la xifra de 1190,2 milions en crèdits al que caldria sumar el valor accionarial de les seves participacions també en empreses del ram. Em fa molta angúnia pensar que una petita part dels dipòsits de gent treballadora que com jo hem tingut o tenen la nòmina a la Caixa - CaixaBank hem contribuït a genocidis, guerres, morts etc. Encara que sigui per desconeixement d’aquesta informació, però sí també en som responsables.

Que lluny queda aquella Caixa que obria una llibreta a cada catalanet pel fet de néixer, i que invertia els seus excedents en obra social, ara tot això ja és història. Però més enllà de la gesticulació del moment, a la gent del carrer, la gent treballadora la fusió de CaixaBank amb Bankia ens la porta ben fluixa. De fet ens queda lluny i som conscients que seguirem pagant comissions per cada operació. Una mena de sagnia paral·lela al fet d’anar posant-hi els estalvis i capitalitzar el banc, al mateix temps que el banc va tancant oficines, desatent els clients i és de suposar que ara amb la fusió enviant persones a l’atur. 

Quin panorama…. de La Caixa. Parlem?

Aquest text va publicar-se per primera vegada el 7 de febrer de 2014 a www.festafesta.net. Si el voleu escoltar en versió radiofònica podeu fer-ho clicant aquí.

Un sant Patró o patró és el protector d’un grup particular i definit. Aquest grup pot ser els integrants d’un ofici, un poble o ciutat concreta, un país etc. El fet d’escollir un sant o un altre pot ser consequència de múltiples variables. Alguns son per circumstancies directes de la vida del sant per exemple Sant Josep és el patró dels fusters degut a que ell ho era de fuster, el mateix passa amb Sant Cosme i sant Damià patrons dels metges, o Sant Eloi ferrer o Sant lluc dels pintors.

D’altres el seu patronatge ve donat pel martiri que van rebre abans de morir: així Santa Llucia es patrona dels oficis que necessiten una vista afinada com les modistes ja que en el seu martiri va arrencar-li els ulls; Sant Ferriol és protector dels vinaters ja que el seu martirologi explica que el seu cos va ser amagat dins una bota de vi de la que rajava sense parar un vi d’excel·lent qualitat.

Ermita de Sant Bartomeu de Mont-ras (any 1962), Bigues (el Vallès Oriental)
Sant Bartomeu de Mont Ras 1962

Un tercer grup de sants Patrons serien aquells que han esdevinguts protectors a partir d’una delicada situació de la comunitat i que aquesta a partir de rogatives, oracions i d’altres oficis religiosos han obtingut aquest favor. Sant Domenec protector de les aigües és patró d’Argentona per haver-los deslliurat de la pesta. Un cas semblant passa al veïnat de la Plaça Nova de Barcelona amb Sant Roc.

I encara un quart grup de sants patrons serien aquells que ho son per l’atribució d’unns miracles concrets i que per una analogia directa, encara que moltes vegades agafada pels pels, amb aquests fets ha assolit el patronatge. Posem un exemple curiós i singular anem cap el Vallès Oriental, a l’ermita de Mont-ras situada entre l’Ametlla i Bigues, aquesta és coneguda popularment com “de les Vespes”.

En un expedient anterior que duia per títol “de campana o obús i de obús a campana” haviem vist com les campanes de les esglesies eren estavallades dels campanars per fondre-les i convertir el bronze en armament i munició. A Sant Bartomeu de Mont-ras la cosa no  va anar així,  ja que un eixam de vespes allotjades al campanar de l’ermita van protegir la campana impedint, picada ve i picada va,  que  els milicians la despengessin, convertint-se el Sant Bartomeu que es venera a Mont-ras en el patró de les vespes.

Però la curiositat o la singularitat d’aquest patronatge es que per aquella analogía que parlavem aquelles vespes amb ales i de temuda picada amb el temps van convertir-se en vespes de dues rodes i motor. Si ja us ho podeu ben creure Sant Bartomeu de Mont-ras és el patró dels vespistes, dels que van en vespa, en moto vaja.

Vespa
La Vespa va ser i és un dels scootters amb més prestigi i vendes al món sencer.

Tant que és així que fins i tot el Vespa Club Sabadell, un dels més importants del país, a l’any 1961 va encarregar una imatge tallada en fusta i de mida natural de Sant Bartomeu a l’artista sabadellenc Adolf Salanguera. Aquesta imatge va ser donada pel Vespa Club Sabadell a l’Associació d’Amics de l’Ermita de Sant Bartomeu l’any 2006, i des de llavors es pot admirar a l’interior de l’ermita.

Aquest text correspon al parlament efectuat en l'acte institucional del DASC, Dia de l'Associacionisme Cultural el 4 de juny de 2020, per encàrrec de la Ditrecció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural.

Benvolguts i benvolgudes,

Primer de tot vull agrair a la direcció general de cultura popular i de l’associacionisme cultural que m’hagin convidat a fer aquesta intervenció pel dia de l’Associacionisme una diada que va gestar-se quan jo era membre del Consell de Cultura Popular on hi vaig fer grans amics, des del debat, des del consens i des del dissens. Que és aquella zona fora de confort on es poden construir grans coses. La gent de l’associacionisme fem això, o hauriem de fer-ho, construir des del debat, i la diversitat d’idees etc.

M’hagués estat més fàcil fer la intervenció de l’any passat, on encara tot eren flors i violes, malgrat els sectors culturals encara no ens havíem recuperat de la clatellada del 2008 i anys successius. Però la crisis sanitaria no ens l’esperàvem i menys les magnituds que ha agafat. 

Però jo avui m’agradaria enviar-vos un missatge positiu, engrescador, de mirada llarga. Sempre, sempre, sempre observant que l’associacionisme, aquesta voluntat d’organitzar-nos des de la base, és de totes totes un element estratègic, que dóna estructura, múscul i capacitat de reacció a la nostra societat. 

Parlo de les entitats de primer nivell, les que tresquen des de la proximitat, als pobles i barris i que per mi son les que aporten més valor afegit. Ja que exerceixen un paper cohesionador, i que contribueixen de manera notable en la qualitat de vida on desenvolupen la seva activitat. Són l’essència del nostre moviment.

En definitiva l'associacionisme és important, som importants, no tant per l’activitat que fem sinó com la fem i quins processos democràtics i de participació generem per fer-les. Deia que som importants, de debò, i això ens ho hem de creure.

Però malauradament em veig obligat a començar amb una realitat que la podriem resumir amb la següent frase: Alerta!! Tinguem-ho clar i siguem conscients de que NO tot anirà bé. I per tirar endavant hem de construir el futur des d’aquesta premisa, contemplant que no tot anirà bé.

Només cal veure el grau d’afectació que la COVID-19 ha tingut en les nostres vides  personals, alguns han caigut malalts d’altres de molts propers, familiars, consocis, veïns han mort i ni tan sols hem pogut fer un dol normal…. no podem sortir al carrer i quan ho fem anem protegits amb mascaretes, guants, guardant distàncies (distància social) etc.

Al llarg d’aquests dies ja des del 12 de març, un grup informal i reduït de persones vinculats a la Cultura Popular des de diverses perspectives ens hem dedicat a observar com els 

col·lectius i les associacions anaven reaccionant i quines eren les seves propostes davant aquesta situació de confinament. No amb cap intenció avaluadora sinó com un exercici de curiositat i observació. 

De manera informal hem observat i debatut, no recollim dades de manera sistematitzada. La pertinença a aquest grup ha condicionat el contingut d’aquesta exposició pel que l'opinió o les observacions que us faig arribar son empíriques i poden ser esbiaixades.

Certament, no estavem preparats per viure tants dies tancats a casa. Com tampoc ho estavem per fer el que hem mal anomenat teletreball etc. Tot ens ha vingut de nou. Hem tingut que aprendre a viure d’un altre manera.

Sempre des de la perspectiva de que no tot va, ni anirà bé i seguint amb la linea de fer servir els eslògans que han corregut i molt, aquests dies si que us en vull compartir un i que crec cegament en ell diu així “Ens en sortirem”. És clar que sí! però si tenim clar que no tot anirà bé, jo afegiria “Ens en sortirem, sí, però no tots”

Al llarg d’aquesta crisis hem pogut llegir articles, intervencions, de sociòlegs, filòsofs, antropòlegs, economistes, físics, matemàtics, experts en comunicació analistes diversos…. persones que han dut al terreny del coneixement i de les seves disciplines els fets i les situacions que han anat succeint. Donant-nos punts de vista per interpretar el present i fins i tot de l’esdevenidor.

Tots en certa manera auguren un denominador comú, i que dona forma a un altre dels mantres que s’han repetit fins l’extenuació; Res tornarà a ser igual. O si més no en un espai indefinit de temps però que sembla que serà força llarg. 

Els més agosarats fins i tot parlen d’un nou contracte social. Si fos així el canvi seria molt i molt profund. Ja que afectaria al moll de l’os de com ens relacionem amb l’estat, que hi aportem i que en rebem a canvi. I ningú ens assegura que sigui per bé

D’altres ens alerten de les derives als autoritarismes que es presenten com la solució pragmàtica, efectiva i única, amb un discurs fàcil però que malauradament va fent forat, ja sabeu allò de mà dura i tots engabiats. I els més propositius cerquen la manera de crear marcs on les experiències siguin més democràtiques que mai i participatives. 

És en aquesta darrera idea, la dels funcionaments democràtics, que crec que les persones que fem militància en l’associacionisme hi tenim molt a dir i sobretot a fer. És de manual que les associacions son veritables gresols de democràcia, alguns ho anomenen com escoles de democràcia, a mi no m’agrada aquesta idea d’escola. Entenc que en les nostres organitzacions la democràcia i la participació formen part de l’ADN i per tant han de ser estructurals i vivencials, no pas d'aprenentatge. És, en les associacions , si ho fem bé, on podem viure i tenir experiències democràtiques intenses, de les de debò.

I també entenc, i estic del tot convençut, que les nostres organitzacions són, i cal que actuin com, unes eines potents de canvi, de transformació social. Aquesta idea és antiga, però és així i aquí la volia ressuscitar, ja en les arrels més fondes ho trobem, en les confraries, i en els gremis hi ha aquesta idea de millora de les condicions de l’entorn i de l'ajut mutu. 

En aquest ordre d’idees, el Sindicat Popular de Venedors Ambulants, els manters, aquests dies han estat, des del primer moment, un model de transformació de la seva activitat i d’adaptació a les necessitats dels seus socis i també de la ciutadania en general. Insisteixo un model. En trobariem moltes de les nostres associacions que s’han reconvertit en xarxes de suport en els barris etc. Però aquesta la vull posar en relleu ja que es tracta de conciutadans, catalans molts d’ells incomprensiblement sense papers.

Però tornant a la idea de les associacions com agents de canvi i transformació social penso que perquè sigui així hem de tornar a empoderar a les persones de les nostres entitats de la seva condició de socis. Les darreres tres decades hem viscut una degradació conceptual del que significa ser soci, hem entrat en debats esterils de si som voluntaris, voluntaris culturals…. les administracions i els legisladors han contribuït a desdibuixar la figura del soci, i cal dir-ho.

De fet les estructures associatives ja no son sustentades per la voluntat i aportacions dels seus socis, delegant bona part del seu finançament a subvencions i convenis. Moltes vegades i per motius diversos, bàsicament pel rol que les entitats hem reservat als socis ens hem convertit en els consumidors d’oci en comptes de generadors d’activitat.

Crec que és més que evident que la COVID-19 i sobretot les seves conseqüències faran saltar pels aires aquesta relació clientelar, associacionisme - administració que s’ha establert. (sigui quina sigui gobierno, Generalitat, Municipalitat, Diputacions, consells comarcals… ). Per un motiu, caldrà rescatar-ho tot i els recursos son limitats i les realitats ens faran tocar de peus a terra, i caldrà prioritzar.

Tot plegat és un debat molt complex però que caldrà abordar com més aviat millor i amb molta generositat per part de tots. Entenc que les meves paraules puguin causar un cert malestar o incomoditat no és la meva intenció, per descomptat però ho veig així i crec que és un bon moment per posar-hi paraules.

Dit tot això la pregunta que em ve al cap és i ara què?

Com ja us podeu suposar, sóc del parer que, per força o per convenciment, espero que sigui per convenciment, haurem de connectar-nos amb el que és l’essencial. Posar el punt de mira en la proximitat desempallegant-nos d’artificis que ens hem creat, que si ens ho mirem al detall son de trajectòria i benefici social dubtós. 

En definitiva encara que costi visualitzar aquesta situació desconeguda fins ara per nosaltres com una oportunitat. Proposo un decreixement per viure l'experiència associativa amb més intensitat, en els barris i els pobles on la gestió comunitària serà la clau de l’èxit.

El com, també serà important i aquí és on els canvis seran més que notables. La capacitat d’adaptació a una nova realitat serà el que actuarà de discriminador els que demostrin més permeabilitat als canvis, a les aliances, a la suma de voluntats seran els que s’en sortiran.

El mitjà per relacionar-nos, per generar activitat, per compartir experiencies…. canviarà i molt i les xarxes socials, els entorns virtualitzats seran molt importants, ja ho hem anat veient aquests dies, hem fet un aprenentatge expres del nivell bàsic.

De cop les xarxes s’han convertit en aquell element efectiu que substitueix locals, places, carrers, sales de reunions i encara que no ens agradi, estan agafant aquesta funció. El repte serà trobar un equilibri i una adequació a tot plegat. 

Fa pocs dies publicava a un diari que, “si som capaços de virtualitzar l’escolarització dels més menuts, de fer les compres de productes bàsics en pàgines web, de treballar amb tot l’equip de professionals connectats, de lligar i tenir sexe amb una aplicació, d’assistir a oficis religiosos per YouTube, de rebre assistència sanitària amb el telèfon mòbil, de fer dinars i vermuts amb amics i familiars amb Zoom…, què ens impedeix de celebrar les nostres festes en línia?”. i ara afegiria que ens impedeix tenir la nostra activitat associativa en línia quan cal?. A mi personalment no m’agrada però crec que pot serà un repte apassionant.

Però encara serà més apassionant aquell moment que ens adonem que les xarxes i entorns virtuals que normalment fem ús no son els adequats per la nostra activitat. Primer de tot per que no son ètics ni transparents i que les corporacions i multinacionals que hi ha al darrera no s’adiuen amb els valors de l’associacionisme, per tant haurem de defugir-ne o ser molt selectius.

En aquest cas serà feina nostra exigir a les administracions públiques que impulsin eines i xarxes socials públiques que siguin ètiques, respectuoses amb les dades dels seus usuaris, que tinguin clar l'ús de la llengua i que esdevingui un servei públic de primer ordre. Considerar les xarxes socials un servei públic serà un pas de gegant que permetrà la democratització de molts processos.

Per anar acabant, no us vull estabornir més amb aquest vídeo. És important que visualitzem el futur de l’associacionisme des d’un punt de vista positiu que el que canviaran seran formats i les formes de les nostres activitats, de com ens relacionem entre els socis i com ens projectem a la societat, però de cap de les maneres s’alteren la nostra missió, i els nostres valors que son irrenunciables i que continuen més vigents que mai i més necessaris que mai.

I m’agradaria acabar posant en valor l’ideal d’en Clavé, una aposta del tot republicana, qui sap si la COVID-19 serà l’empenta impulsora de la construcció d’una república digital, en sincronia amb el segle XXI i els que han de venir. Us ho imagineu ? i nosaltres, les entitats i associacions construint-la des del minut zero, al capdavant amb d’altres agents polítics, socials, econòmics, esdevenint part del motor que ho ha de fer possible.

Recordem l’Ideal:  Uniu-vos i sereu forts, Instruïu-vos i sereu lliures, estimeu-vos i sereu feliços.

Moltes gràcies.

Podeu veure l'acte institucional fent del DASC clic en aquest vídeo

Aquest text va publicar-se el 30 d'abril de 2015 a www.festafesta.net. Ha tingut diverses versions tot i que difereixen poc d'aquest que és l'original. També podeu escoltarlo en format podcast clicant en aquest enllaç https://festafesta.net/sant-pancrac/

Sant Pancraç salut i feina al nostre braç!!. Quantes vegades ho hauré escoltat de boca de la gent gran… De fet és una invocació que cerca la protecció del sant per tal que no ens falti salut i feina, les claus del benestar de les persones.

La gran popularitat de sant Pancraç fa que sigui una de les imatges més venudes a les botigues del ram, i amb diferència, i també una de les mes reconegudes i identificables per tothom.

Ara bé, compte!, la veu popular al voltant d’aquest sant diu que hom pot comprar la imatge però no fer-ne ús, ja que el seu funcionament no seria l’òptim. Les imatges que realment funcionen són aquelles que són regalades. També cal dir que he investigat i no he trobat un full d’instruccions que certifiqui que això és així.

A grans trets l’hagiografia del sant situa el seu naixement cap el segle III a l’Àsia Menor, fill d’una família romana benestant d’origen noble. El pobre noi va quedar orfe i el seu oncle Dionís va dur-lo a Roma, on diuen que va convertir-se al cristianisme.

Com ja us podeu suposar en aquell temps això del cristianisme era un pèl arriscat i el nostre protagonista va acabar degollat per ordre de Dioclecià, un emperador amb mala bava que té el rècord guiness de martiris, degollaments i altres malifetes a sants i santes.

Pel que fa a la iconografia, Sant Pancraç, se’l representa vestit de soldat romà, amb capa i sandàlies, els seus atributs són la palma del martiri, una espasa i un llibre obert on podem llegir en llatí: “Veniu a mi i us donaré tota classe de béns”.

Pel que fa a la ritualitat que s’ha desenvolupat al seu voltant cal dir que és força estès el costum de tenir una llàntia encesa i un ram de julivert fresc a tocar de la imatge. Hi ha qui posa un tros de pa als peus del sant o també una moneda.

Com a curiositats donaré a conèixer indrets singulars on s’ha trobat la presència d’imatges de sant Pancraç més enllà de comerços i tallers. S’explica que en un bordell, del que en aquell temps s’anomenava el barri Xino de Barcelona, sant Pancraç presidia la sala principal de la casa, sempre amb una llàntia encesa i el ram de julivert, i sembla ser que la devoció d’aquelles dones cap el sant tenia la seva recompensa ja que diuen que aquella escala i la porta del pis era un no parar.

Més recentment i també a Barcelona un bon amic m’explicava que en una oficina de l’INEM una funcionària utilitzava una imatge de sant Pancraç com a petjapapers. A la pregunta del meu amic la noia va respondre que era l’únic que podia arreglar la situació, però que, clar! s’havia de tenir fe.

Aquest text va publicar-se per primera vegada el 22 d'abril de 2016 a www.festafesta.net. Si el voleu escoltar en versió radiofònica podeu fer-ho clicant aquí.

– Ja has pensat quin llibre vols?
– Estic dubtant entre aquest o l’altre, i tu?
– Sí vull l’altre i aquest, encara que també estaria bé el de més enllà.
– Saps què?? Fem-los tots, que un dia és un dia.
– D’acord, els de l’any passat ja te’ls has llegit??
– ….

L’observació estricta de la tradició diu que el 23 d’Abril diada de Sant Jordi els homes regalen roses a les seves enamorades i aquestes corresponen al seu enamorat amb un llibre. Però aquesta tradició ha evolucionat al ritme de la societat i ara tots som susceptibles de rebre i obsequiar qualsevol dels dos elements.

Tot el país per la diada s’omple de parades de llibres de tota mena. Molts carrers i places compten amb la presència de llibreries que ocupen la via pública i donen la pàtina cultural d’alta volada que caracteritza aquesta celebració.

És realment un dia molt especial, és essencialment festiu malgrat que es celebri en dia laborable.

La Rambla de Barcelona es converteix en el centre neuràlgic de la festa. Ja de bon matí els llibreters posen les taules i les omplen de llibres. Una munió de persones s’atansen al llarg de tot al dia per cercar el llibre desitjat. Un dels grans moments és quan els autors signen les seves novetats envoltats de lectors que frisen per endur-se l’exemplar signat.

Si bé la tradició d’obsequiar amb roses ve de lluny, la de regalar llibres és força recent i es remunta a l’any 1926, concretament al 7 d’octubre que a proposta del valencià Vicent Clavel a la Cambra Oficial del llibre de Barcelona va celebrar-se per primera vegada i amb un abast estatal. L’any 1930 va canviar de data a la del 23 d’abril, i de llavors ençà s’ha celebrat coincidint amb Sant Jordi fins avui, i s’ha extingit a la resta de l’estat i ha agafat cada cop més força a Catalunya on té connotacions reivindicatives de caire nacional i de defensa de la llengua.

Els motius pels quals va optar-se pel 23 d’abril són de caire commemoratiu ja que aquest mateix dia van morir-se els escriptors Miguel de Cervantes i William Shakespeare. Posteriorment al 23 d’abril també van néixer o morir escriptors universals com Josep Pla (1981), Maurice Druon (1918), K. Laxness (1902), Vladimir Nabokov (1899) o Manuel Mejía Vallejo (1923), en aquesta data.

Des del 15 de novembre de 1995, i per declaració de l’UNESCO, el dia 23 d’abril es celebra el “Dia Mundial del Llibre i dels Drets d’Autor”.

Aquest text va publicar-se per primera vegada a www.festafesta.net el 3 de març del 2017. Després ha tingut més versions en d'altres publicacions. Si voleu escoltar-lo en versió podcast podeu fer-ho clicant aquest enllaç, https://festafesta.net/el-canvi-dhora/

El mes de març és un mes de risc, per molts motius, masses. Per exemple és un d’aquells moments de l’any que agafar un bon constipat és cosa fàcil. Fa una mica de solet, et treus el jersei i patapam es gira fresca i ja estem moquejant tota la setmana. Per no parlar de les al·lèrgies, ja sabeu el pol·len, els arbres, que bonica és la natura efervescent…, però tots gratant, picors, esternuts etc

Però si tot fos això rai. El darrer diumenge de març és aquell dia fatídic que es probable que arribis a misses dites a tot arreu i amb una son que sembla que hagis fet un vol ransoceanic i pateixis de jet lag. Ho heu encertat estic parlant del canvi d’horari.

Aquesta mania que tenim de treure-li una hora a la nit mentre dormim, i diem allò de a les dues seran les tres, en el cas de l’horari d’estiu i al darrer cap de setmana d’octubre ho fem a l’inrevés tot passant a l’horari d’hivern afegint-hi una hora de son, aquesta ja ens agrada més i diem que a les tres seran les dues. En el fons tot un embolic.

El motiu de tot plegat és per estalviar energia, i aprofitar al màxim les hores de sol. Sembla ser que aquesta mesura ja se l’havia empescada Benjamí Franklin que entre parallamps i parallamps es dedicava a tenir idees lluminoses. Més tard, l’astrònom neozelandès George Vernon Hudson també va fer la proposta el 1895.

L’anglès William Willet es qui el 1905 farà la proposta definitiva. En aquest cas s’explica que la inspiració va venir-li passejant-se dalt de cavall, un matí d’estiu d’aquells que s’havia aixecat ben d’hora, ben d’hora. Mr Willet va observar que mentre ell passejava la majoria de londinencs dormien com uns socs. La seva proposta no es posarà en marxa fins deu anys més tard el 1915.

Amb la primera Guerra Mundial la mesura va estendre’s a tot Europa. El motiu sempre és l’estalvi energètic, en aquest cas calia raccionar la despesa i consum de carbó. Fins el 1974 cada país europeu ho feia com podia i com volia però la crisi del petroli va propiciar que s’unifiquessin criteris per fer els canvis d’hora. Finalment l’any 2000 una directiva europea va marcar que els dies per fer els canvis d’horari serien el darrer diumenge de març i el darrer d’octubre. Deu n’hi do això si que és un procés llarg.

Però com en tot, Spain is diferent i tot i que aplica el canvi d’hora i que ho fa a les dates concretes que marca la directiva 2000/84 no pot optimitzar aquesta mesura ja que l’horari de l’estat espanyol no s’adequa al seu fus horari el GMT. És molt simple, el Meridià de Greenwich travessa l’estat espanyol, això ens hauria de fer pensar que aniriem a la mateixa hora que Lisboa o Londres. Doncs no. Anem a la mateixa que Polonia o Berlin per exemple. El motiu d’aquest desgavell és deu a que el dictador Francisco Franco va adoptar l’any 1940 l’horari de l’Alemanya nazi és a dir el GMT+1. No he entès mai com ningú no ha esmenat aquest tema, no serà per temps. En fi suposo que aviat ho podrem fer directament.

Aquest text va publicar-se per primera vegada a www.festafesta.net el 27 de febrer de 2015. Si voleu podeu escoltar la versió radiofònica a https://festafesta.net/bunyols-de-quaresma/

“Senyor Ventura, això és un bunyol! Oi que m’entén?” I tant que m’entén! Vol dir que alguna cosa no va com hauria d’anar en el programa i que algú -segurament jo- s’ha emprenyat com una mona.

En canvi si dic: “Mmmm! Ventura, això és bunyol!!!” També m’entén i segurament interpretarà que estic paladejant un dolç i tenint en compte que som un programa de cultura popular i tradicional és molt probable, quasi segur, que siguem a la Quaresma.

Però anem a pams, tot fa pensar que l’ús del mot bunyol per designar una cosa mal feta es troba en el mateix origen del nom. Segons Joan Coromines l’etimologia de la paraula bunyol o brunyol es troba en la paraula bony. Per tant, no és difícil imaginar que, quan ens referim a una cosa com a “un bunyol”, el que estem dient és que és abonyegada, plena de bonys, bonyuda … i això ho podem traduir com a lletja, poc apropiada, mal feta …

Ara bé, quan parlem del bunyol gastronòmic per bonyegut que sigui parlem d’una altra cosa.

Els bunyols de Quaresma són dolços amb les arrels en la cuina de tradició arab. Fets a partir d’una base de farina que es fregeix en oli i després s’ensucra. També són anomenats bunyols de vent, perquè tenen una massa especialment flonja, com si fossin buits per dins, cosa que permet, si es desitja, farcir-los del que més ens agradi.

Se solen menjar per Quaresma i Setmana Santa. Abans, se’n trobaven a les pastisseries els dimecres i els divendres d’aquest període, però avui n’hi podem trobar cada dia. Així i tot, com que són d’elaboració molt senzilla, sempre han estat dolços casolans.

Però com que, si no hi ha conflicte en el programa, no estem tranquils, us desvetllaré un dels secrets més ben guardats de la redacció del Fes ta Festa. A mi aquests bunyols de vent no m’agraden, en canvi al senyor Ventura el tornen xaró del tot i au! ens passem la Quaresma menjant aquests bunyols. Això sí, paga ell.

Jo, el Sr. Vinyals i em consta que el Sr. Aguilà també, som més d’una altra mena de bunyol, el conegut com “de l’Empordà”. Aquesta varietat de bunyol té una massa més consistent que l’anterior, alhora que adobada amb matafaluga i celiandre (o coriandre), té un gust característic.

Tant l’un com l’altre són d’elaboració senzilla. A continuació us deixem les receptes tant dels de vent com dels de l’Empordà per si us hi atreviu.

Que vagi de gust.
——————————————————————

Bunyols de vent

Ingredients: una tassa d’oli (o mantega, o llard), una tassa d’aigua, farina, quatre ous, un pessic de sal, mel i oli.

Bunyols de vent

Elaboració: Poseu una tassa d’oli en un pot amb l’aigua bullent i remeneu-ho.
Deixeu-ho refredar i afegiu-hi farina, tot remenant sempre amb la mà fins a aconseguir una massa que pugueu treballar. Afegiu els ous un per un fins que es vagi absorbint.
Amb la massa, feu formes rodones (o cullerades) i molt primes i fregiu-les amb oli calent abundant.
Ruixeu els bunyols amb mel quan surtin del foc o ensucreu.

Brunyols de l’Empordà

Ingredients: 1 kg de farina, 7 ous, 25 g de llevat premsat, 300 g de sucre, 30 g de matafaluga, 30 g de celiandre, 10 g de sal, 3 peles de llimona ratllades, 10 cl d’anís, 5 cl de llet, un pols de sal, oli.

Desfeu el llevat en la llet tèbia. Poseu la farina damunt un marbre formant un volcà i aneu-hi incorporant tots els ingredients, menys l’oli i 50 g de sucre. Amasseu-ho una bona estona fins que la massa sigui elàstica i fina, de manera que en estirar-la no es trenqui. Feu una bola amb la massa, poseu-la en un recipient, tapeu-la amb un drap i deixeu-la reposar en un lloc temperat durant unes dues hores, fins que hagi doblat el volum. Aneu agafant trossos de pasta i, amb els dits untats d’oli, doneu-hi forma rodona, feu-hi un forat al mig i aneu-los fregint en oli força calent. Quan siguin rossos d’un costat gireu-los. Escorreu els bunyols i empolvoreu-los amb sucre.

Aquest text va publicar-se en origen a www.festafesta.net el mes de febrer de 2016. Podeu escoltar la seva versió radiofònica a https://festafesta.net/literatura-carnavalesca/

Carnaval dóna per molt. La capacitat transgressora d’aquesta celebració, que alhora és la seva característica intrínseca, fa aflorar a partir de la inversió i la sàtira tot un seguit d’expressions que contribueixen a crear aquest univers temporal on la rauxa, el despropòsit i la disbauxa governen al llarg d’una setmana.

Una de les expressions populars que es conreen en aquest període és la literatura carnavalesca que es manifesta a partir dels bans, sermons, testaments, discursos etc. Si ens fixem, totes ja a partir del títol volen fer la paròdia d’allò que la resta de l’any és seriós i que emana de les autoritats, siguin civils, eclesiàstiques etc.

Full volander amb un sermó de carnaval de l'any 1893

La fórmula sol ser sempre la mateixa, fer sàtira dels que manen i dels fets més rellevants succeïts al llarg de l’any, una mena de judici de l’any des de l’òptica transgressora i popular.

La manera de fer-ho és diversa, encara que s’estila la construcció d’aquesta paròdia a partir de versos que donen ritme i accentuen l’acidesa del discurs, d’altres experimenten a partir de la prosa amb l’equívoc, la invenció de paraules i la confusió semàntica.

Resseguint els bans, discursos, etc. escrits al llarg dels anys pot arribar-se a construir una crònica d’allò que ha preocupat més la societat o d’allò amb què s’ha sentit més molesta, cosa que els dóna un valor afegit molt interessant.

Un dels casos més reeixits en matèria de sermons és el de la Ciutat de Solsona. El carnaval solsoní és per si mateix del tot singular, un model propi que ha sabut créixer i diferenciar-se dels de la resta del país. L’any 1971 van reemprendre la celebració del carnaval, prohibit per la dictadura. En aquell primer carnaval, ja va haver-hi un sermó crític i cal dir que no era fàcil l’escomesa, si més no era arriscada, la cosa.

El sermó del carnaval de Solsona és llegeix el diumenge de carnaval a la plaça Major plena de gom a gom. És anònim i repassa l’actualitat de la població, la comarca i tot allò que sigui escaient de passar pel sedàs de la crítica satírica. És un dels actes amb més tradició, ja que abans de les prohibicions franquistes ja es realitzava.

Sermó del carnaval de Solsona 2014

A part de Solsona hi ha moltes poblacions que conreen aquest gènere de la literatura carnavalesca. Per exemple, a Barcelona, per les seves característiques, continuïtat i trajectòria destaquen els bans de Gràcia, redactats pel Consell de Bulls i el “parte médico” de Sants redactat per l’ “equipo médico habitual”.

Aquest text va ser publicat per primera vegada l'any 2016 a www.festafesta.net. Podeu, si voleu, escoltar la versió radiofònica a https://festafesta.net/sepulcre-de-santa-eulalia/

Moltes vegades, sempre pels volts de la festa de Santa Eulàlia algú et fa aquella pregunta que ningú vols que et faci. La cosa va més o menys així, després d’explicar alguna de les tradicions eulalienques i havent deixat clar que possiblement Santa Eulàlia de Barcelona és un desdoblament de Santa Eulàlia de Mèrida, algú amb curiositat pregunta… : Llavors en el sepulcre de la cripta de la Catedral, qui o què hi ha??

Una suor freda comença a aflorar pel front. I què li dic jo ara? Però per sort nostra, Frederic Marés, l’escultor i col·leccionista, va presenciar en persona l’obertura del sepulcre de la santeta i ho va deixar fixat a les seves memòries publicades al 1977. Per tant deixarem que parli en Frederic Marés que ho té més clar que jo.

Más tarde, ya terminada la guerra, la pura casualidad, me llevara a estar presente cuando, por segunda vez, se abría el sepulcro (…) se trataba de averiguar de una manera cierta si existían los restos del cuerpo de Santa Eulalia, o se los habían llevado. Pues rumores los hubo y había que acallarlos, para tranquilizar los espíritus de la Barcelona devota de su Santa Patrona.

¡Quien me dijera que un día yo tenía que contemplar y más aún tener en mis propias manos pecadoras las reliquias de la Santa!

Era el 14 de diciembre de 1939, cuando me dirigía al Palacio de la Diputación, por la calle de los Condes de Barcelona, frente a la Puerta de San Ivo, tropecé con el contratista Amargós quién me invitó a presenciar un acto que, me dice, ha de impresionarme. Entramos en la catedral, descendemos a la cripta, apartamos un gran paño que la cerraba a la mirada de la gente y pasamos dentro. Los canónigos Dr. Serra Puig, Terradella, Vilaseca, Faura, el presbítero Carran, el jefe de ceremonial del Ayuntamiento Manuel Ribé y el sacristán, contemplaban el andamiaje que los obreros acababan de montar alrededor del sepulcro

(…) oigo que Amargós da la orden a sus obreros de tirar de las cadenas (…) Y la cabria empieza a chirriar y, lentamente, se mueve la tapa de mármol que cubre el sarcófago. El momento toma un cariz profundamente emocional. Se eleva la losa (…)

Nadie habla, el silencio es total, sólo el contratista da órdenes: “¡más un poco más, ¡basta! Ahora a la derecha, más, más, ¡alto!, bajen; y la losa desciende sobre los tablones (…)

El sarcófago está abierto, expectación: subimos al andamio, miramos dentro y descubrimos otro sarcófago en alabastro, más pequeño, menos de la mitad. Liso, sin el menor adorno en la caja (…) en la cara anterior, una inscripción en latín y en letra gótica (…) la tapa no pesa, un hombre sólo sin esfuerzo la retira. El momento es de una honda emoción. Todas nuestras miradas coinciden en un mismo vértice.

(…) Miramos y descubrimos un pequeñito montón de cenizas y unos cuantos restos de huesos. Muy escasos (…) Una vértebra, un pedazo del hueso frontal o parietal, y lo demás ceniza (…) y creo recordar unos pedacitos de tela de lino. Y esto y no más es cuanto figura en el sepulcro de Santa Eulalia.

Només em queda dir gràcies Frederic i fins la propera.

Aquest text va ser publicat per primera vegada al programa Fes ta Festa, el 5 de febrer del 2012. Si el voleu escoltar en format pod cast només cal que cliqueul'enllaç, https://festafesta.net/fot-li-candela/.

A ca l’àvia, hi havia la cuina. La cuina tenia una taula. I la taula tenia un calaix.

El calaix en qüestió va ser més d’un cop objectiu de les meves tafaneries infantils i fins i tot d’alguna entremaliadura. Remenar-lo era una distracció d’estiu, a veure que descobria. Ara molts anys després m’adono que els objectes que trobava i la seva disposició dins el calaix podien ser analitzats i interpretats com si fos un autèntic jaciment arqueològic. És a dir, aquell vell calaix explicava moltes coses de la vida quotidiana i familiar. Les fotografies antigues ens ajudaven a reconèixer membres de la família. El rosari ens identificava amb una confessió determinada. Els medicaments ens apropaven a les malalties que patíem els pobladors de la casa. La col·lecció de recordatoris dels enterraments eren testimonis fidels dels que havien traspassat, no només a la família, allí s’apilaven coneguts, veïns, i parents. Finalment i entre d’altres coses unes espelmes llargues i estretes, que he de dir que a mi m’eren força pràctiques per encendre l’escalfador d’aigua.

Aquestes espelmes no eren altra cosa que les candeles que es beneïen per la festa de la Candelera el dos de febrer. I sembla ser, pel que he pogut observar i els testimonis que he pogut recollir, que això de guardar les candeles era un costum generalitzat a la majoria de llars, el que em va fer pensar que aquestes espelmes un cop beneïdes havien de tenir una utilitat a la llar, i que no era precisament la d’encendre escalfadors d’aigua.

La festa de la Candelera és una data important dins el calendari festiu. Amb la seva arribada diem adéu al cicle nadalenc tot desfent el pessebre i també és la data més primerenca en què pot iniciar-se el carnaval. La festa té arrels molt antigues, romanes, gregues i jueves. Els cristians la van adoptar el segle V en temps del papa Gelasi per commemorar la presentació de Jesús al temple i la purificació de la Mare de Déu, ritus obligatori de la confessió jueva. En aquesta diada és costum portar una candela a beneir, antigament aquests ciriets eren fets a casa i actualment es reparteixen a les esglésies. També és costum fer una processó amb les candeles enceses. Un cop acabat aquest ritual de la llum els fidels s’enduen a casa seva les candeles i les guarden, que en el cas de l’àvia anaven a parar al calaix de la cuina. És creença popular que les candeles beneïdes el dia de la Candelera tenen virtuts protectores.

D’aquestes virtuts de les candeles, algunes ens parlen de l’arribada a la vida, altres de la mort, també de la salut i algunes de meteorologia. N’he fet una tria:

  • Les candeles beneïdes protegeixen contra les tempestats i les pedregades, per a esquivar a les bruixes, per a obtenir salut i per a preservar al bestiar de qualsevol malura.
  • Les dones embarassades si participen en la processó de candeles que es celebra dins de l´església creuen que tindran un bon embaràs i un bon part.
  • S´utilitzaven les candeles d’aquest dia per ajudar a ben morir els moribunds.
  • També s’atribueixen propietats contra els cucs de panxa, pel que era costum untar amb cera desfeta l’anus de nadons i nens. Aquesta mateixa pràctica s’usava pel restrenyiment.

Ja ho veieu, per superar qualsevol atzucac que ens ofereixi la vida només cal fotre-li candela..