Saltar al contenido

2

El 13 d'octubre de l'any 2008 vaig escriure aquest conte que va ser publicat a la "Revista de l'ACIS" núm 5, juny de 2009. Una publicació impulsada pels pares de l'Escola ACIS -Artur Martorell del barri de Can Baró (Un projecte educatiu compromès). El conte el va il·lustrar el meu amic Xavier Malet que també era qui dissenyava la publicació. Podeu accedir a la revista clicant en aquest enllaç

A l’Oriol li rondava pel magí descobrir els racons més amagats de l’escola. Feia poc temps que hi anava i aquell edifici no era com la petita torreta on havia fet els pàrvuls. Els més ganàpies li havien explicat que l’escola era una antiga masia. Els murs, gruixuts, eren acollidors i sempre quan tocaven les cinc de la tarda, ell mai tenia pressa per sortir-ne; realment es trobava bé embolcallat per aquelles parets sàviament orquestrades per les mans d’un mestre d’obres fa més de tres-cents anys.

Amb poques setmanes, ho havia remenat i tafanejat tot. La biblioteca havia estat una de les descobertes més interessants que desprenia una sensació única, unes restes arqueològiques rescatades del fons del mar donaven a l’estança un cert encant. Unes fotografies antigues a l’entrada de l’escola eren el testimoni que aquell vell edifici havia estat una casa de pagès. A les fotografies, s’’hi endevinaven persones que feinejaven a l’era de la masia amb les finestres obertes al pla de Barcelona.

L’Oriol, belluguet de mena, volia anar mes enllà en les seves descobertes escolars. Havia arribat el moment de ser agosarats i, fins i tot, incomplir alguna de les normes. No sabia per què, però hi havia una prohibició que tots, xics i grans, respectaven: ningú mai no s’atansava a l’escala que accedia a les golfes. Així doncs, el seu instint d’aventurer infatigable va conduir-lo a fer una aproximació a la porta vedada i inspeccionar-la detingudament. Era petita, de lleixes de fusta fosca, acabada en un punt rodó molt matusser.

Il·lustració de Xavier Malet . Us recomano que visiteu el seu web www.sabilana.cat

La primera inspecció de la porta va concloure que l’accés seria més fàcil del que s’havia imaginat tot pujant per les dretes escales. Malgrat l’aparença, la porta no estava tancada amb clau i per tant només calia fer-li el joc al pany accionant la palanca i el passador es desplaçaria sense problemes deixant el pas lliure. Però per avui ja n’hi havia prou.

Dos dies després, l’Oriol ho havia pensat i preparat tot. Duia un lot de petaca amagat sota el camal dels pantalons, subjectat amb el mitjó per no aixecar sospites ni suscitar preguntes impertinents. Li havia posat piles noves i en duia de recanvi sota l’altre camal per si de cas. Tot era a punt, les cinc s’apropaven i començava a notar com s’anava neguitejant. El compte enrere havia iniciat. El so d’un timbre insistent indicava que l’inici de l’ascens a les golfes de la masia havia començat al temps que un riu de nens i nenes envaïen l’escala cara avall omplint l’espai de cridòries, rialles i corredisses.

No va ser fàcil arribar al darrer tram de l’escala i passar totalment desapercebut als ulls dels mestres; va ser un treball d’astúcia digne d’una de les guineus que cent anys enrere creuaven els camps de la masia. Davant la porta de les golfes, va accionar la palanca del pany i, tal i com havia planejat, el forrellat va desplaçar-se sense problemes, tot seguit va empènyer la petita porta que va seguir cap endins amb una lleu xerricada de frontisses. Una alenada d’aire fred acompanyada d’una olor amb lleugers matisos a resclosit van sortir de l’interior tot recorrent la columna vertebral de l’Oriol produint-li l’esgarrifança de trobar-se davant el que és desconegut i emocionant alhora.

Un cop dins, un fil de llum blava que s’esmunyia pel vidre esquerdat d’una finestreta produïa un escenari d’embalums retallats a contrallum. L’Oriol, genoll a terra, va accedir al lot camuflat sota el pantaló tot accionant l’interruptor. El lot no gaire potent proporcionava, però, la llum suficient per esbrinar què hi havia al voltant. La pols acumulada durant anys i panys a les golfes, s’anava aixecant al temps que els peus de l’Oriol avançaven per l’estança misteriosa, formant una boirina que filtrava les imatges i fabricava un feix de llum al pas del lot.

Mobles vells, mapes antics amb països ara inexistents, pupitres amb tinters, llibres de text, d’aquells que ara són de col·lecció, i llibretes de cal·ligrafia, eines del camp, caixes i paquets embolicats, tot un univers per descobrir. A l’Oriol va cridar-li l’atenció un globus terraqui de color pergamí amb peu de fusta esquerdat. Va atansar-se al globus i amb un moviment ràpid de dits va impulsar-lo fent-lo grinyolar tot i girant en la direcció equivocada.

–Ep!! em sembla que t’equivoques–va sentir al seu darrera.

En un primer moment, va pensar que l’havien enxampat. Esporuguit va girar el seu cos menut poc a poc, tot cercant l’autor del comentari. La sorpresa era allà, damunt d’una cadira de boga a la qual li faltava una pota i el seient era ple de forats.

–Em sembla que la terra gira cap a l’altre cantó, no?

No podia creure que des de la cadira un ratolí li estigués parlant. Potser pocs anys enrere ho hauria trobat normal, els seus contes eren plens d’animals que parlaven, però ara ja no era tan mec.

Aclaparat, l’Oriol no sabia què dir ni què fer.

–Perdona si t’he espantat; deixa que em presenti–va dir el rosegador tot fent un saltiró en forma de reverència.

–Sóc l’Artur, el ratolí de les golfes. La meva feina és fer de vigilant. De vigilant de la memòria i els records d’aquesta casa .

L’Oriol seguia mirant amb desconcert la bestiola xerraire. Les primeres paraules que va adreçar al ratolí van ser quequejant.

–Jo sóc l’Oriol i vaig a primer –va dir-li amb un to d’incredulitat

–No cal que et presentis ja sé qui ets i també conec els entrepans de formatge que portes per esmorzar; per cert, el bocí de crostó que llences cada dia és deliciós.

Un cop fetes les presentacions, el rosegador i el nen van començar a conversar amb normalitat. El ratolí va explicar-li, tot rondant per les golfes, que ell era una mena de bibliotecari però que en comptes de tenir cura dels llibres en tenia dels records, tal i com ho havien fet el seu besavi, el seu avi i el seu pare. Ara era ell qui tenia aquesta responsabilitat. A les golfes, s’hi acumulaven objectes que duien els records i la memòria de la masia.

–Mira, veus, aquestes són les eines amb les quals els Amill, els masovers de la casa, feien de pagesos. Aquesta caixa que sembla un armari és una radio, de les primeres que van existir; em sembla que encara funciona. I el senyor d’aquest quadre diuen que és Josep Pasqual de Taberner Pascalí i Sampere; quin nom més llarg, oi? És el baró que va donar nom en aquesta masia, encara que ell només hi passava temporades. Ah! i aquesta és una taula d’operacions; sí sí de quiròfan. Pensa que aquesta casa havia arribat a ser un hospital en temps de guerra, una època molt trista.

El ratolí semblava un apassionat guia turístic, explicant i descobrint els racons més singulars de l’itinerari. L’Oriol amb els ulls oberts de bat a bat no es perdia detall.

–Què hi ha dins d’aquest bagul? –va preguntar al ratolí amb curiositat.

–Aquest és el bagul dels jocs i les joguines oblidades –va respondre-li el rosegador.

L’Oriol va atansar-se per examinar el bagul.

–Puc mirar què hi ha dintre? –va preguntar.

L’Artur va fer una de les seves corredisses pujant dalt d’un feix de diaris lligats amb un cordill, per presidir l’operació d’obertura.

–I tant, pots obrir-lo i remenar tant com vulguis.

L’Oriol va començar a aixecar la tapa del bagul. Dins, tot un seguit d’andròmines mal endreçades esperaven que la curiositat de l’Oriol els tornés la vida encara que fos només per una estona. Patacons, una baldufa, un cèrcol, bitlles, unes crosses de fusta, els estris per jugar a bòlit, una taba. Tots aquests objectes desconeguts per l’Oriol emergien de la caixa empolsinats i més d’un força atrotinat.

–Com es fa? –va preguntar el nen, amoïnat.

–Com es fa el què?–va replicar l’animal.

–Doncs, jugar... no sé què és tot això, ni com funciona i no sé si tindré prou piles per fer-ho anar.

Les paraules de l’Oriol desprenien un cert desengany. L’Artur va esclafir a riure.

– Piles? No noi, no; això són joguines que funcionen sense piles, ni corrent elèctrica. Només amb la teva destresa i una mica de ganes n’hi ha prou per passar-ho bé tu i els teus amics. Ara però em sembla que es fa tard, potser que et trobin a faltar; si tornes un altre dia, et puc ensenyar com es juga.

D’aquesta manera va ser com el ratolí Artur i l’Oriol es van conèixer a les golfes de la masia Can Baró. A partir d’aquell dia, l’Oriol sovintejava les golfes prohibides. Amb el ratolí va aprendre molts jocs que ell mateix després ensenyava als seus companys. Els mestres i els pares mai van esbrinar on aprenia aquells jocs antics, els companys mai van preguntar-li i l’Oriol mai va estar disposat a fer públic el gran secret.

Post scriptum

Fins acabar l’ESO l’Oriol sempre patia quan arribaven les vacances, no fos cas que a l’escola es fessin fumigacions, tractaments antiplagues o desratitzacions. Mai ningú no va entendre per què.

Actualment, l’Oriol és veterinari i president de l’Associació Protectora de Rosegadors Urbans; ell n’és l’únic soci.

L’any 2030 una desratització de totes les escoles i edificis públics de la ciutat va acabar amb la vida de l’Artur i la seva descendència. Actualment, una família de mosquits tigres s’encarreguen de vetllar per la memòria i els records de la masia de Can Baró. Per cert, aquests animalons també xerren.

Ja l’he llegit. He de reconèixer que sóc un privilegiat. Ho dic de debò. Dins la rutina diaria, costa molt trobar el temps per fer una lectura tranquila i gaudir-la amb intensitat, i aquest ha estat el cas. Però el privilegi arriba a graus superlatius quan per postres el text que tens al davant compleix amb les expectatives que hom s’havia fet a priori.

Us estic parlant del Llibre de la Mel de Fra Valentí Serra de Manresa, l’arxiver dels caputxins, expert en herbes remeieres, horticultura i moltes coses més. El volum és el núm 7 de la Col·lecció l’Ermità d’Edicions Morera. I que com a fet destacable que el diferencia als seus companys de col·lecció, aquest títol ha fet un salt endavant i ja no és un quadern sinó que ja ha augmentat el número de pàgines i ha sortit al carrer amb llom cuadrat.

Però anem a pams, en un llibre tot conta, i en aquest cas la conjunció de tot plegat, text, contingut, i edició es donen la mà amb harmonia, és un conjunt deliciós que fa fa bon llegir. Fent l’acudit fàcil pel tema que toca podríem dir que la seva lectura és una experiència dolça com la mel.

Pel que fa al contingut cal dir, i crec que és un dels punts forts del llibre, que amb llenguatge planer i entenedor per tothom l’autor ens apropa al món de la apicultura popular. Aquesta activitat ramadera sempre se'ns presenta als qui no hi entenem ni un borrall com un misteri quasi inabastable. Aquest llibre trenca amb aquesta llunyania, i canvia la mirada que el lector neòfit en el tema te sobre les abelles i l’activitat que els humans realitzem amb elles .

Un altre punt a destacar és que és un llibre oportú i d’una actualitat rabiosa. Mai com ara s’havia parat atenció a la necessitat de mantenir la població d’abelles i observar els perills que fan que disminueixi el seu nombre de forma alarmant, de manera que degut a la seva funció pol·linitzadora tot l’ecosistema perilla. D’aquí que un dels reclams d’aquest llibre sigui un segell que diu “Abelles per viure”.

I també és del tot oportú pel debat que d’uns anys ençà s’ha obert a les ciutats, a Barcelona especialment però no únicament, de la idoneïtat de recuperar l’apicultura urbana. Una pràctica amb molts beneficis i cap o quasi cap inconvenient, i que malauradament topa amb les ordenances municipals que son un obstacle infranquejable per dur-la a terme.

imatge procedent del Inventari del Patrimoni Immaterial de les Terres de l'Ebre

Si una cosa evidencia el text de fra Valentí és la importància que l’apicultura ha tingut i té al país, i com que el nom fa la cosa, topònims, onomàstica, etc.  estan farcits de noms relacionats amb aquesta activitat.

Però el llibre també toca les tradicions apícoles rurals i la tradició abellera caputxina, les utilitats de la mel i de la cera tant a nivell gastronòmic com en la medicina popular, un calendari de l’apicultor, I com no podia faltar una complerta relació de plantes mel·liferes arrodoneixen aquesta edició. I per finalitzar un glossari, un índex analític i una bibliografia molt ben triada.

En definitiva un llibre de lectura fàcil, amèna i altament recomanable per tothom.

Aquest text en clau d'humor fins i tot amb un punt de sàtira, va ser publicat per primera vegada el 2 de març del 2012 en el programa Fes ta Festa. Si voleu també podeu escoltar-lo a https://festafesta.net/sant-galderic-vs-san-isidro-el-fet-diferencial/

Cada dia és més evident, i més notori: els catalans no som espanyols. Bé sempre hi haurà algú que discreparà d’aquesta afirmació i em dirà que ell se sent més espanyol que català o que se sent català i espanyol per parts iguals i d’altres possibles combinacions de l’aritmètica del sentiment patriòtic. És respectable i ho respecto, la llibertat de pensament, d’idees i d’expressió per davant de tot i amb el màxim respecte cap a la persona. Però el fet és que fa una vintena d’anys, i potser no tants, els que pensàvem així i ho manifestàvem tot fent militància obertament en tots els àmbits de la nostra vida érem considerats com uns somiatruites o uns eixelebrats. La cosa ha canviat. Cada cop més persones aposten per aquesta emancipació de l’estat espanyol, el matrimoni ja no funciona. Per que hem de ser infeliços ens separem i au a fer punyetes. Ja ha passat el temps de casar-se per pebrots, ara o ho fem per amor o per conveniència, que també n’hi ha. En el nostre cas, ni amor ni conveniència.

Gravat amb l'Iconografia de Sant Medir i que en algunes ocasions s'ha fet servir per estampar goigs de Sant Galderic. Recomano la lectura de
http://librorum.piscolabis.cat/search/label/Sant%20Galderic
Imatge procedent de www.elcamí.cat

No faré un llistat dels indicadors que constaten que som una nació amb capacitat d’albirar properament un estat propi, no acabaríem. En podríem dir molts, alguns més que potinejats fins l’extenuació i contínuament agredits com pot ser la llengua, les nostres institucions històriques, etc. Però és que si gratem una mica veurem diferències substancials fins i tot en el santoral, que ja és grossa la cosa. Sí, sí tal i com us ho explico. Agafarem l’exemple dels sants de la pagesia, per un cantó Sant Galderic i per un altre Sant Isidro.

Comencem per Sant Galderic un home que l’hàgiografia situa el seu naixement a Vilavella (actualment es diu Sant Galderic) al Llenguadoc, sobre l’any 820 i que mor a Sant Martí del Canigó, al Conflent, cap a l’any 900. El bon home d’ofici era pagès, com també ho eren els seus germans amb qui conreaven les terres d’un tercer, els nois, doncs, anaven a jornal. El sant català va destacar per defensar els drets dels pagesos, protegint-los dels abusos i maltractes dels senyors. Ara el necessitem, més que mai, en Galderic. El 16 d’octubre es celebra la seva festivitat i entre d’altres patronatges va ser el patró de la pagesia catalana fins el segle XVII que va ser substituït per l’espanyol Sant Isidro.

Imatge procedent de
https://algunsgoigs.blogspot.com/2013/04/goigs-sant-isidre-llaurador-monestir-de.html

Continuem amb Sant Isidro, que d’entrada direm que no dubtem pas de la seva bonhomia, al contrari, segur que tant el sant català com l’espanyol eren uns bonifacis de mena. Aquest sant que es deia Isidro Merlo i Quintana és conegut com Sant Isidro labrador o de Madrid, on sembla ser que va viure des del 1080 fins al 1130 i va ser pujat als altars l’any 1622. Entre els molts miracles que se li atribueixen destaca el fet que era tan pietós que mentre ell resava sota una olivera els àngels baixaven i li llauraven el camp. És a dir els altres li feien la feina.

I per acabar la secció un passatemps per a la setmana. Cerqueu les diferències entre Sant Galderic i Sant Isidro. Va, que aquest cop us ho he posat fàcil.

Avui penjo un primer post que obre aquest blog. Com què és Sant Ponç he cregut oportú rescatar aquest article que recorda les trementinaires. Aquest article va apareixer originariament a www.festafesta.net el 24 de gener de 2014. Si el voleu escoltar podeu fer-ho clicant aquest enllaç https://festafesta.net/lofici-de-les-dones/

L’ofici de trementinaire l’exercien en la seva majoria dones de la vall de la Vansa i Tuixent. La pràctica de l’ofici pretenia ser una tasca complementaria com també ho podia ser la d’anar a fer de dida o la de servir a cases benestants normalment a ciutat. Les dones que feien de trementinaires eren les d’estracció més humil. Aquelles famílies amb propietats, terres i explotacions ramaderes insuficients pel manteniment familiar eren les que enviaven gent fora de la vall.

Imatge procedent de www.trementinaires.org

El fet de que anar pel món, nom amb que es coneixía l’activitat de trementinaire a la vall, fos de caire complementari la convertia també en temporal.  Les sortides s’organitzaven de manera que no interferissin en les èpoques de més activitat agraria per tal de poder estar per les necessitats de la casa. Així normalment s’en feien dues; Una a la tardor i que acabava abans de Nadal i una segona que s’iniciava un cop matat el porc i finalitzava just abans de Pasqua.

La feina consistia en posar a la venda ambulant herbes remeires, bolets, olis de ginebre, d’avet, trementina, d’on li ve el nom de trementinaire, i fins i tot tabac arribat de contraban d’Andorra. La seva activitat tenia per objectiu aconseguir diners fora de la vall i tornar a casa contribuint així, a fer anar endavant l’explotació agrícola o ramadera familiar. Anar pel món no era una feina individual, sinó que la implicació era de tota la casa o grup familiar. Recol·lectar herbes i bolets, enfilar-los assecar-los, trinxar-los, preparar-los en coixineres eren tasques on tot el grup familiar participava en la seva preparació i execució.

imatge procedent de www.arbolesmaestros.org

Les dones que anaven pel món solien fer-ho acompanyades d’una filla o una neta, en el cas de no tenir-ne cercaven la companyia d’un altre dona o arribaven a acords per tal de que els hi lloguessin una nena. Anar en parella tenia per objectiu la transmissió de l’ofici i la protecció de la reputació de la dona. Dur una nena que sempre feien passar per filla o neta, encara que no ho fos, facilitava l’obtenció de queviures, caritat i casa o pallissa per dormir. Les trementinaires responien a l’hospitalitat amb reciprocitat donant del que duien però també amb treball i serveis, com cosir, planxar, cuinar, etc.

Les sortides es duien a terme sobretot per territoris rurals seguint itineraris de casa en casa, i de poble en poble, encara que també s’atansaven a poblacions i ciutats grans. La tècnica de venda era la d’anar trucant a les portes oferint la mercaderia en el cas de nuclis amb les cases disperses. En poblacions més grans empraven el crit per atraure la clientela, pel que també podem considerar les trementinaires com baladrers. Joan Amades i el mestre Joan Tomàs van recollir un crit emprat per les trementinaires que deia “Herbes pel mal de ventre i mal de cap” (1)

També coneixem casos de trementinaires en grans ciutats com Barcelona on la seva activitat era més sedentària ja que instal·laven parada als mercats.

La darrera sortida coneguda de les trementinaires la va fer la Sofia d’Ossera l’any 1982. Amb la tornada a casa de la Sofia, les trementinaires entraven a formar part de tot un univers d’oficis, pràctiques i costums desapareguts. Però el seu record ha esdevingut en motor identitari i d’atracció de forasters a la vall de la Vansa i Tuixent . El museu que vetlla i documenta el record del vell ofici ens convida a conèixer aquelles dones valentes que anaven amunt i avall pel país oferint el poc o molt que havien extret dels boscos i la Festa de les Trementinaires ens apropen a la la natura i a la saviesa popular.

————————————————————-

Per saber-ne més:
Frigolé Reixach, Joan. Dones que anaven pel món.
Estudi etnogràfic de les trementinaires de la vall de la Vansa i Tuixent
.
Temes d’etnología de Catalunya num. 12.
Edita Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.
Barcelona 2009.

Cal visitar:
Museu de les Trementinaires – Vall de la Vansa i Tuixent
Pl.Serra del Cadí, 1 – 25717 Tuixent – Telèfon: 973 37 00 30
E-mail: museu@trementinaires.org

Recomanem:
Festa de les trementinaires. Darrer cap de setmana de maig.

Plana web: www.trementinaires.org