Saltar al contenido

Blog

Aquest text va ser publicat per primera vegada l'any 2016 a www.festafesta.net. Podeu, si voleu, escoltar la versió radiofònica a https://festafesta.net/sepulcre-de-santa-eulalia/

Moltes vegades, sempre pels volts de la festa de Santa Eulàlia algú et fa aquella pregunta que ningú vols que et faci. La cosa va més o menys així, després d’explicar alguna de les tradicions eulalienques i havent deixat clar que possiblement Santa Eulàlia de Barcelona és un desdoblament de Santa Eulàlia de Mèrida, algú amb curiositat pregunta… : Llavors en el sepulcre de la cripta de la Catedral, qui o què hi ha??

Una suor freda comença a aflorar pel front. I què li dic jo ara? Però per sort nostra, Frederic Marés, l’escultor i col·leccionista, va presenciar en persona l’obertura del sepulcre de la santeta i ho va deixar fixat a les seves memòries publicades al 1977. Per tant deixarem que parli en Frederic Marés que ho té més clar que jo.

Más tarde, ya terminada la guerra, la pura casualidad, me llevara a estar presente cuando, por segunda vez, se abría el sepulcro (…) se trataba de averiguar de una manera cierta si existían los restos del cuerpo de Santa Eulalia, o se los habían llevado. Pues rumores los hubo y había que acallarlos, para tranquilizar los espíritus de la Barcelona devota de su Santa Patrona.

¡Quien me dijera que un día yo tenía que contemplar y más aún tener en mis propias manos pecadoras las reliquias de la Santa!

Era el 14 de diciembre de 1939, cuando me dirigía al Palacio de la Diputación, por la calle de los Condes de Barcelona, frente a la Puerta de San Ivo, tropecé con el contratista Amargós quién me invitó a presenciar un acto que, me dice, ha de impresionarme. Entramos en la catedral, descendemos a la cripta, apartamos un gran paño que la cerraba a la mirada de la gente y pasamos dentro. Los canónigos Dr. Serra Puig, Terradella, Vilaseca, Faura, el presbítero Carran, el jefe de ceremonial del Ayuntamiento Manuel Ribé y el sacristán, contemplaban el andamiaje que los obreros acababan de montar alrededor del sepulcro

(…) oigo que Amargós da la orden a sus obreros de tirar de las cadenas (…) Y la cabria empieza a chirriar y, lentamente, se mueve la tapa de mármol que cubre el sarcófago. El momento toma un cariz profundamente emocional. Se eleva la losa (…)

Nadie habla, el silencio es total, sólo el contratista da órdenes: “¡más un poco más, ¡basta! Ahora a la derecha, más, más, ¡alto!, bajen; y la losa desciende sobre los tablones (…)

El sarcófago está abierto, expectación: subimos al andamio, miramos dentro y descubrimos otro sarcófago en alabastro, más pequeño, menos de la mitad. Liso, sin el menor adorno en la caja (…) en la cara anterior, una inscripción en latín y en letra gótica (…) la tapa no pesa, un hombre sólo sin esfuerzo la retira. El momento es de una honda emoción. Todas nuestras miradas coinciden en un mismo vértice.

(…) Miramos y descubrimos un pequeñito montón de cenizas y unos cuantos restos de huesos. Muy escasos (…) Una vértebra, un pedazo del hueso frontal o parietal, y lo demás ceniza (…) y creo recordar unos pedacitos de tela de lino. Y esto y no más es cuanto figura en el sepulcro de Santa Eulalia.

Només em queda dir gràcies Frederic i fins la propera.

Aquest text va ser publicat per primera vegada al programa Fes ta Festa, el 5 de febrer del 2012. Si el voleu escoltar en format pod cast només cal que cliqueul'enllaç, https://festafesta.net/fot-li-candela/.

A ca l’àvia, hi havia la cuina. La cuina tenia una taula. I la taula tenia un calaix.

El calaix en qüestió va ser més d’un cop objectiu de les meves tafaneries infantils i fins i tot d’alguna entremaliadura. Remenar-lo era una distracció d’estiu, a veure que descobria. Ara molts anys després m’adono que els objectes que trobava i la seva disposició dins el calaix podien ser analitzats i interpretats com si fos un autèntic jaciment arqueològic. És a dir, aquell vell calaix explicava moltes coses de la vida quotidiana i familiar. Les fotografies antigues ens ajudaven a reconèixer membres de la família. El rosari ens identificava amb una confessió determinada. Els medicaments ens apropaven a les malalties que patíem els pobladors de la casa. La col·lecció de recordatoris dels enterraments eren testimonis fidels dels que havien traspassat, no només a la família, allí s’apilaven coneguts, veïns, i parents. Finalment i entre d’altres coses unes espelmes llargues i estretes, que he de dir que a mi m’eren força pràctiques per encendre l’escalfador d’aigua.

Aquestes espelmes no eren altra cosa que les candeles que es beneïen per la festa de la Candelera el dos de febrer. I sembla ser, pel que he pogut observar i els testimonis que he pogut recollir, que això de guardar les candeles era un costum generalitzat a la majoria de llars, el que em va fer pensar que aquestes espelmes un cop beneïdes havien de tenir una utilitat a la llar, i que no era precisament la d’encendre escalfadors d’aigua.

La festa de la Candelera és una data important dins el calendari festiu. Amb la seva arribada diem adéu al cicle nadalenc tot desfent el pessebre i també és la data més primerenca en què pot iniciar-se el carnaval. La festa té arrels molt antigues, romanes, gregues i jueves. Els cristians la van adoptar el segle V en temps del papa Gelasi per commemorar la presentació de Jesús al temple i la purificació de la Mare de Déu, ritus obligatori de la confessió jueva. En aquesta diada és costum portar una candela a beneir, antigament aquests ciriets eren fets a casa i actualment es reparteixen a les esglésies. També és costum fer una processó amb les candeles enceses. Un cop acabat aquest ritual de la llum els fidels s’enduen a casa seva les candeles i les guarden, que en el cas de l’àvia anaven a parar al calaix de la cuina. És creença popular que les candeles beneïdes el dia de la Candelera tenen virtuts protectores.

D’aquestes virtuts de les candeles, algunes ens parlen de l’arribada a la vida, altres de la mort, també de la salut i algunes de meteorologia. N’he fet una tria:

  • Les candeles beneïdes protegeixen contra les tempestats i les pedregades, per a esquivar a les bruixes, per a obtenir salut i per a preservar al bestiar de qualsevol malura.
  • Les dones embarassades si participen en la processó de candeles que es celebra dins de l´església creuen que tindran un bon embaràs i un bon part.
  • S´utilitzaven les candeles d’aquest dia per ajudar a ben morir els moribunds.
  • També s’atribueixen propietats contra els cucs de panxa, pel que era costum untar amb cera desfeta l’anus de nadons i nens. Aquesta mateixa pràctica s’usava pel restrenyiment.

Ja ho veieu, per superar qualsevol atzucac que ens ofereixi la vida només cal fotre-li candela..

Aquest text s'ha publicat diverses vegades en xarxes i webs. L'any 2011 es va publicar per primer cop a www.festafesta.net en la secció Expedient C del programa. Si el voleu escoltar en versió radiofònica ho pdeu fer clicant aquí: https://festafesta.net/la-setmana-dels-barbuts/

Tant Sant Antoni Abat, com Sant Pau Ermità, que s’escauen el primer el 17 i el segon el 15 de gener formen part d’un conjunt de diades integrades en el que coneixem com la setmana dels barbuts, entre el que hi destaca Sant Vicenç el 22 de gener. També poden ser inclosos entre els sants peluts, Sant Maur, el 16 i Sant Fruitós el 20. Hi ha qui integra en el grup a Sant Sebastià encara que la iconografia d’aquest sant ens el presenti afaitat del tot.

Hi ha qui relaciona les imatges d’aquests sants de llargues barbes amb el moment estacional, és a dir quan l’hivern és mes cru i les temperatures mes baixes.Les barbes es converteixen en una manta peluda per fer de mes bon passar la que es creu la setmana més freda de l’any. D’altres han vist darrera les llargues barbes la saviesa, experiència i la vellesa. Tampoc no ens podem estar de relacionar aquesta setmana amb les saturnals romanes, tot pensant que aquests sants han manllevat les barbes al deu Saturn o també al deu Cronos.

Els genis generosos de l’hivern solen dur llargues barbes, els Reis de l’orient, el Pare Noël, el Pare Hivernàs en son bons exemples i estarien emparentats amb els sants peluts almenys en la seva aparença. Existeixen creences al voltant dels naixements que es produeixen aquesta setmana. Els nens seran amb molt de pel i molta barba a l’hora que geniüts, i les nenes mostatxudes.

Tot plegat queda demostrat que dur la cara peluda és signe de força i autoritat. És freqüent fer juguesques amb les barbes, per exemple deixar-se-la si s’esdevé un fet determinat o també treure-se-la. En aquest ordre d’idees, és força conegut el cas de Fidel Castroque en un moment determinat va fer aquesta afirmació: ” Mi barba significa muchas cosas para mi país. Cuando hayamos cumplido nuestra promesa de un buen gobierno, me afeitaré la barba”

Sigui com sigui ens trobem en una de les dates amb mes intensitat festiva del cicle de l’any. Amb Sant Antoni Abat conegut com el del porquet o del ruc arrenquen els tres tombs que actualment la seva celebració es dilata durant tot el primer semestre de l’any. Als ports s’aixecaran les barraques, unes pires per celebrar les santantonades on el dimoni també hi diu la seva, i els foguerots mallorquins ens convidaran a fer un tast de botifarra tot cantant acompanyats de les ximbombes al voltant del foc.

Celebreu la festa tant com pugueu però per si de cas rebeu aquesta setmana ben abrigats ja que com diu el refranyer popular: ” Per la setmana dels barbuts governen tres germans, tos, moquina i amagamans”.

Aquest text ha estat publicat amb més o menys canvis en diverses publicacions i en diverses versions, en català i castellà, El que rescato avui és de la sèrie Expedient C del Fes ta Festa i si voleu escoltar la versió radiofònica ho podeu fer clicant aquí: https://festafesta.net/lany-de-traspas/

Estrenem un nou any. Tot son abraçades, bons desitjos, que si salut, que si feina per tothom, que si amor i un llarg etcètera de traspassos de bones intencions entre uns i altres. Acabem doncs de travessar la ratlla del temps vell i esgotat per entrar en un temps nou on tot està per fer i tot és possible, com diria Martí i Pol.

Però alerta que l’any que acabem d’estrenar, encara sembla que dugui l’etiqueta penjant, no és un any qualsevol. El 2012 és un any de traspàs. Sí home, d’aquells en que el mes de febrer, pobret si ja és estrany de mena amb els seus 28 dies, encara ho és més enguany que en té 29.

Els anys de traspàs son aquells que l’any civil te 366 dies, a diferència dels altres que en tenen 365. Aquest dia extraordinari s’afegeix al mes més curt de l’any, el febrer. Amb aquesta pràctica es pretén ajustar el calendari civil amb l’any solar. La terra triga 365 dies, 5 hores, 48 minuts i 45,25 segons a donar la volta al sol, que és el que coneixem com any tròpic. Si heu observat aquesta òrbita al voltant del sol dura, fent el compte de la vella, un any i 6 hores encara no. Aquest desajust obliga que afegim 1 dia cada 4 anys.

Per saber quins seran els anys de traspàs en el calendari gregorià, que és el que usem nosaltres, tot defugint dels complicats càlculs astronòmics, és senzill, si estem atents al següent raonament que publicava la darrera edició del “Calendario del Ermitaño de los Pirineos” pel 2012 i que diu: Un any és de traspàs si és divisible per 4, exceptuant el darrer de cada segle que serà divisible per 100, llevat que aquest darrer sigui divisible per 400. Aquesta solució ens permet ajustar, però no del tot, el calendari civil amb el solar. Encara hi ha un desajust de 0,0003 dies per any, és a dir, que caldria afegir un dia addicional cada 3000 anys.

Aquestes singularitats dels anys de traspàs han propiciat que a nivell popular es desenvolupin supersticions i que no siguin gaire ben rebuts. Són anys considerats de mala astrugància, en el terreny agrícola no es pot esperar res bo dels camps. Tant és així que la parèmia ho recull amb refranys i dites com aquesta: Any de traspàs, no te’n fiïs pas. O bé aquest altre: Any de traspàs, guarda’t d’ell i del que ve detràs.

Pobres anys de traspàs. Jo els diria que tranquils, que fan la seva feina ja que sinó, a la llarga acabaríem celebrant el Nadal per Sant Joan. Sort en tenim d’ells. Pel que fa als refranys tampoc cal que pateixin: o molt m’equivoco, o la feina del “detràs” enguany ja la faran uns altres.

Aquest cap de setmana totes les categories ja juguen competició oficial. És per això que m'ha semblat adient rescatar aquest text que vaig escriure l'abril de 2014. Tot i que s'allunya del tot de la meva disciplina és el text que més lectors ha tingut i del que més feedback he rebut. L'original va publicar-se el 7 d'abril de 2014 al digital VilaWeb i si voleu podeu llegir-lo clicant a aquest enllaç https://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4183732/fill-puta-linsult-suau.html. Encara avui no hi canviaria ni una paraula, ni un pensament, i ni una idea, continuo pensant igual. No hem avançat. Bona temporada a tots.

Diumenge al matí. No sé si dir que va ser indignant, vergonyós, violent, agressiu, vexatori o tot alhora. No us penseu pas que parli de cap esdeveniment extraordinari: parlo d'un partit de futbol 7 de la categoria d'alevins, Sí, sí parlo de nens i nenes que tenen entre deu anys i dotze, que dediquen part del seu temps de lleure a fer esport.

És clar que, si volem ser justos, el problema i la vergonya no eren al terreny de joc, sinó a la graderia, on un seguit de famílies, abocades al joc i a l'esport amb una passió intensa i malentesa, actuaven amb una mala educació en grau superlatiu.

Paradoxalment, segons abans que el xiulet de l'àrbitre indiqués el començament del joc, els capitans de tots dos equips van desplegar sengles pancartes blaves on es llegia clarament 'respecte'. El missatge, més diàfan impossible, s'adreçava cap on érem nosaltres, a la graderia.

L'afecció de l'equip local ho va entendre i en tot moment va ser correcte, fins i tot tan silenciosa que la seva discreció la feia passar totalment desapercebuda.

Per contra, l'afecció visitant va deixar anar tanta mala educació i violència verbal com era possible, en un autèntic caramull de disbarats, un gavadal d'insults adreçats a l'àrbitre (molt jove, a més), que va haver d'encaixar estoicament seixanta minuts de records constants a la seva mare, i de referències a la seva hipotètica tendència sexual, a més de les frases que pretenien intimidar i algunes altres que posaven en dubte el seu benfer. Cal dir que el col·legiat no va arronsar-se. També en determinats moments els jugadors --els nens i les nenes, vull dir-- van ser les dianes dels improperis més desagradables.

Tot això ve a tomb per a alertar que determinades conductes que condemnem socialment, com ara la violència de parella, l'homofòbia, el masclisme, els abusos (verbals en aquest cas) i tantes altres poden trobar en els terrenys de joc i en les afeccions dels clubs un camp on sembrar la llavor i germinar, si no hi posem remei. I encara cal ser més curosos en casos com aquest, quan l'esport és practicat per nens i nenes, atès que els valors s'han de posar per sobre de tot, fins i tot de la competició i dels resultats. I aquí crec que tots plegats, em refereixo als clubs, anem una mica de gairell.

Hi ha iniciatives i experiències que, lluny de sancionar o de reprimir aquestes conductes, proposen una manera de contribuir a eradicar-les: que tots els concurrents participin en l'esdeveniment esportiu, amb un resultat que condicioni la puntuació final de la competició.

Em refereixo a una iniciativa del Consell Esportiu del Baix Llobregat que he descobert navegant per la xarxa arran de l'incident de diumenge: Juga Verd Play. En són autors Carles Gonzàlez i Pere Alestrué, bons coneixedors del món de l'esport. Ens proposen tot de modificacions en la competició escolar per a tenir en compte l'actitud, el comportament, l'educació dels esportistes, etc. Però allò que m'ha cridat l'atenció de debò és la importància que hi adquireix la graderia, que també valora i és valorada i, per tant, incideix directament en les puntuacions.

Probablement, per a aplicar el Juga Verd Play cal ser valent, perquè és un trencament de les dinàmiques esportives habituals. Però sobretot cal saber ben bé a què juguem i què ens hi juguem quan els nostres fills i filles salten a un terreny de joc: és una aposta clara pels valors i l'educació.

Tot plegat depèn de tots nosaltres: afeccionats, arbitres, entrenadors, jugadors, clubs, familiars, etc. La pregunta és molt clara, quin model volem per als nostres fills i filles? Cadascú sap la seva resposta, però cal encertar-la: aquí no hi ha segones oportunitats.

Aquest text va publicar-se el 13 de març de 2015 a https://festafesta.net/ i el dia seguent sortia publicat a https://www.vilaweb.cat/ en el canal que el programa de ràdio te en el diari digital. Per tant el podeu llegir també a https://www.vilaweb.cat/noticia/4235796/20150314/festes-inventades.html, i si el que voleu és escoltar-lo en versió radiofònica cal que premeu aquí https://festafesta.net/les-festes-inventades/

Les festes són, i si no ho són no són festes, construccions col·lectives vives. I amb això… què volem dir? Doncs és molt simple, que com tota manifestació que fa viure el poble, és a dir popular, neix, evoluciona, i un dia quan ja no és útil o ha perdut el seu significat, mor i desapareix. També n’hi ha que desapareixen per voluntat del poder que les reprimeix o les prohibeix, en aquests casos no cal patir-hi, ja que per voluntat popular tornen a ressorgir. Un exemple clar serien els carnavals prohibits en èpoques de dictadura i que van reaparèixer amb força amb l’arribada de la democràcia.

El Canó de la Barceloneta. Font: https://ajuntament.barcelona.cat/casadelabarceloneta1761/arxiu-fotografic/ca/el-cano?position=0&list=ZGeY5-k7BJMZc0FNPAibEOdg4Bq4y9aXyy45JhO-cEA

On vull arribar avui amb tot aquest discurs? Doncs a remarcar que el punt primigeni d’una festa -o d’una tradició- no ha d’estar per força en l’antigor, en la foscor del temps (expressió que avorreixo, ja que la foscor dels temps no existeix) o en temps immemorials. Una festa tradicional pot tenir orígens ben propers en el temps, ben definits i dibuixats. Oi més, les festes s’inventen. Pot ser una invenció individual o de grup que esdevé tradició quan la comunitat l’assumeix com a pròpia. Podríem posar molts casos, la festa de sant Medir, el Correfoc etc., però ho exemplificaré amb el canó de la Barceloneta.

“Senyor Rector volem el canó!! Senyor rector volem el canó!” Aquest crit unànime precedeix cada 29 de setembre, diada de sant Miquel, la sortida del canó de la Barceloneta de la parròquia del barri. Aquest giny d’artilleria festiva conduït per un veí disfressat de militar napoleònic és molt popular al barri de la Barceloneta. La seva acció es centra en una cercavila on, a les ordres del militar, el canó dispara salves de pirotècnia alhora que els assistents cauen abatuts i recullen caramels per a la mainada.

El Canó de la Barceloneta 2019. Foto: Pep Fornés.

S’han explicat moltes històries sobre l’origen del canó de la Barceloneta, algunes força inversemblants. Algunes vinculen l’arma a la guerra del francès, d’altres a un canó de barra de defensa portuària… El cert és que la paternitat d’aquest element té noms i cognoms: Pancràs Farell matricer d’ofici i empleat a la Maquinista. El cas és que el sr. Farell va contraure matrimoni amb una catalana descendent per línia paterna de família francesa. La parella va fundar l’any 1886 el restaurant Farell, que ben aviat va ser conegut com can Tipa.

Un any va assistir a les festes del poble de l’àvia de la seva esposa a França, on va veure com pels carrers rondava un canó d’atrezzo i hi feien explotar un petard a la boca, alhora que es llençaven caramels i joguines per a la mainada. L’any 1912 Pancraç Farell, aimant de les festes populars, va importar la idea i va fer construir un canó a semblança del francès, de llavors ençà, el canó s’ha convertit en un element identificatiu de les festes del barri.

Doncs ja tenim un exemple d’invenció festiva esdevinguda tradició, amb noms cognoms i sense motius patronals, etc.

Aquest article va ser publicat el 30 d'Octubre de 2017 a Vilaweb. Tot i semblar una futilesa segueixo pensant el mateix que fa dos anys. El context de l'article s'emmarca dins les sensacions que vaig tenir el 29 d'Octubre de 2017 després de la manifestació que va convocar Societat Civil Catalana. Podeu llegir-lo també a Vilaweb clicant aquí.

«És l’hora de recuperar l’espai simbòlic. La senyera ha de tornar a onejar amb energia en les nostres manifestacions i cal que torni a penjar dels nostres balcons»

Ens trobem en un dels moments més crítics de la historia del país, el desenllaç del qual, i la manera com hi arribem, dependran de nosaltres. Alguns han comentat que, més enllà de tot l’entramat polític, un dels camps de lluita seria a les xarxes socials. Uns altres parlen de guanyar en el camp econòmic, o posen aquesta victòria en mans dels suports internacionals. Segur que aquests camps, i molts més, seran necessaris. Però ningú no ha dit, encara, que un altre dels camps serà l’espai simbòlic.

Als balcons, a les diades, a les manifestacions independentistes han desaparegut les senyeres i les estelades les han substituït. Si bé és cert que l’estelada ens identifica amb una lluita determinada, la de la llibertat, hi ha tota una part de la població que ha crescut amb l’estelada i que, per tant, s’hi sent totalment identificada. Però la senyera no li fa ni fred ni calor.

En canvi, en les manifestacions unionistes han desaparegut les banderes de l’Espanya feixista (alguns en diuen pre-constitucionals per fer-ho més fi ) i han proliferat les senyeres de manera molt visible i ostentosa. Fa cinc anys això era impensable, tot i que Ciutadans ja hi treballava, però la màquina unionista hi va veure una oportunitat d’apropiació. L’objectiu és confondre i diluïr les identitats. I com més dissoltes millor.

Per una altra banda, ‘Els segadors’ s’ha cantat com mai i s’ha consolidat del tot com a himne, si és que no estava ja prou consolida. És veritat que enarborar una bandera és molt fàcil, només cal que te la regalin. En canvi, l’himne cal saber-lo i cantar-lo. Només cal veure les boques closes a les bancades del parlament del PSC, Ciutadans i el PP quan és el moment de cantar-lo. Fa vergonya.

El divendres passat, una vegada els diputats van haver votat i es va saber que el resultat de la votació conduïa a una república, van començar a circular per la la xarxa un vídeo en què es veien unes mans que plegaven una estelada i la guardaven en un calaix. Vaig pensar que el missatge era molt i molt encertat, ja que, d’alguna manera, hem de recuperar els símbols nacionals abans que no els malmetin del tot.

Per tant, és l’hora de recuperar l’espai simbòlic. La senyera ha de tornar a onejar amb energia en les nostres manifestacions i cal que torni a penjar dels nostres balcons. Si no, correm el risc de perdre-la, ja que li donaran uns altres significats i, fins i tot, acabaran per identificar-s’hi i llavors tindrem un problema identitari, i gros. És la fragilitat dels símbols, que poden canviar amb una certa velocitat i oferir lectures diferents si no es va en compte.

Algú pot pensar que, amb tot això que passa, això és una futilesa, però us puc ben assegurar que no ho és. Una apreciació per acabar: a la manifestació organitzada per Societat Civil Catalana s’hi van exhibir banderes espanyoles, europees, i catalanes, però també hi va haver el moment dels himnes. El qui conduïa l’acte, amb poca traça, per cert, va anunciar que sonaria l’himne d’Europa, l’himne d’Espanya, i finalment… Vaig pensar ‘i ara “Els segadors”, no et fot…’ Doncs no. Va anunciar el ‘Cant de la senyera’, i va intentar argumentar-ho tímidament però no se’n va sortir. Curiós, oi? ‘Els segadors’, proclamat  l’any 1993 com a himne nacional pel Parlament de Catalunya, constitucional del tot en aquelles dates, els fa urticària perquè l’hem defensat i n’hem fet ús en les nostres reivindicacions. És la força de l’univers simbòlic.

El març de 2006 vaig escriure aquest conte que va ser publicat a la "Revista de l'ACIS" núm 2, desembre de 2007. Una publicació impulsada pels pares de l'Escola ACIS -Artur Martorell del barri de Can Baró (Un projecte educatiu compromès). El conte el va il·lustrar el meu amic Xavier Malet que també era qui dissenyava la publicació. Podeu accedir a la revista clicant en aquest enllaç 

Aquelles vacances havien de ser diferents, per força. De fet tot ho feia suposar, era la primera vegada que jo, tot sol, començava l’aventura estiuenca. Els Pares havien deixat, després de molt i molt rondinar, pensar i repensar, que pels volts de Sant Joan tant bon punt s’acabés l’escola, fes la bossa i anés tot sol a casa dels avis. Anar a casa dels avis no era cap futilesa, calia fer un viatge en tren i jo no hi estava acostumat, sempre hi havia anat amb el cotxe del pare o de la mare. Això sí, per iniciar el meu primer viatge, els pares em van imposar una condició d’obligat compliment, aprovar els exàmens a la primera, que per a mi, gandulot de mena, no era poca cosa.

L’última setmana d’escola va ser una mena de martiri inacabable, semblava que algú, potser un dels personatges entremaliats dels meus llibres d’aventures fantàstiques, s’entestés obsessivament a aturar les busques dels rellotges amb l’objectiu de retenir-me i retardar així l’inici del que seria la meva primera gran aventura. Les hores passaven tan lentament que fins i tot vaig arribar a pensar que el dia de partença s’allunyava en el calendari. El temps anava en contra dels meus desigs de viatger novell.

Il·lustració de Xavier Malet . Us recomano que visiteu el seu web www.sabilana.cat

Potser sí que la il·lusió va provocar que en fes un gra massa de tot plegat, però era tan emocionant el fet de pensar en el meu viatge en solitari, que el meu cap no parava de barrinar possibles situacions i supòsits que encara atiaven mes la imaginació, i no cal dir que cada hora, cada segon que passava em neguitejaven cada cop més. Els darrers dies em costava fins i tot dormir, i les poques hores que dedicava al descans nocturn, els somnis de gran aventurer descobridor de paratges i indrets desconeguts envaïen l’habitació.

Finalment arribàvem a la recta final, aviat sabria si sortiria de viatge o em quedaria com altres anys a casa, tot esperant que els meus pares em portessin a casa dels avis en cotxe. El dimecres havia fet el darrer examen, el de física i química que dictaminaria junt, amb el de matemàtiques, la meva sort. Aquests resultats els esperava amb candeletes, com aquells mariners que abans de salpar esperen que les prediccions meteorològiques els siguin favorables.

El divendres a les vuit del matí vaig aixecar-me d’un bot i vaig fer totes les tasques que tocaven sense remugar, calia tenir ben contents els pares, no fos cas. La bossa amb tot el que calia per marxar l’havia fet amb la mare a la nit i era davant la porta de casa esperant els resultats dels exàmens. Així que tot era a punt, el pare abans de marxar a treballar, just després de donar un últim glop a la tassa de cafè amb llet de l’esmorzar va dir-me – Suposo que aquesta tarda ja no hi seràs, així que fes bondat i no facis enfadar els avis – Em va fer un petó, va agafar uns papers i va desaparèixer passadís enllà fins que un cop de porta va sentenciar que havia marxat de casa cap a la feina.

Les notes, aquesta era la incògnita definitiva que faria decantar la balança. Les notes veredicte final que marcaria el meu destí. Jo no les tenia totes, mai havia estat un bon estudiant i tampoc mai no havia aprovat a la primera. De fet, era ben bé al revés, normalment suspenia a la primera. Aquell divendres al migdia calia atansar-se a l’institut, en el taulell d’anuncis penjaven les esperades notes que si eren favorables serien el meu salconduit per viatjar amb tota llibertat.

Cap a les onze sortia de casa, xino xano, direcció a l’institut. Pels carrers es respirava ambient de festa, aquella nit se celebrava la revetlla de Sant Joan, les pastisseries i els forns eren plens de gom a gom de mestresses de casa cercant la coca mes molsudeta i flonja. La canalla corria amunt i a vall a la cacera de fusta i mobles vells per fer fogueres. Aquella hora ja hi havia fogueres bastides en algunes cantonades amb alçades respectables. Tot veient els preparatius de la revetlla vaig arribar a la porta de l’institut.

Vaig atansar-me a una de les cartelleres rònegues d’on penjaven uns llistats amb les notes. El frontal de la cartellera era plena d’alumnes, alguns coneguts i d’altres no. Cridòries, llàgrimes i expressions difícils d’interpretar marcaven amb ritme la successió de resultats. Em va costar arribar-hi, amb una mica d’empentes i alguna que altre apretada per fi tenia a les mans el llistat que penjat d’un cordill em corresponia. Amb avidesa i una velocitat indescriptible vaig trobar el meu cognom i escombrant amb els ulls cap a la dreta del paper les qualificacions, una expressió espontània va sortir amb veu alta i que ningú del meu voltant, no va comprendre – Fantàstic! salconduit per viatjar – Cap comentari amb els companys, només pressa, molta pressa per arribar a casa, agafar la bossa i plantar-me a l’estació. El pare tenia raó aquella nit no ens veuríem.

En arribar a casa, tot eren presses. D’una revolada vaig dinar el que hi havia preparat a la cuina. Tal i com m’havia dit la mare, vaig telefonar-li a la feina per comunicar-li l’estat de la qüestió. Per telèfon, la mare, va fer-me un equipatge especial de consells i recomanacions, que si no faci enfadar a l’avi, que ajudi en tot el que pugui, i així fins a trenta consells, un darrere l’altre, i entre tots un que m’ha perseguit tota la vida i que glossa tots els altres i que dit per la mare agafava una especial força i significació – Seny, fill, tingues dos dits de seny – Doncs vaig afegir aquest equipatge al que ja feia més de dotze hores que m’esperava a la porta de casa i cap a l’estació hi falta gent.

A l’estació, tot normal, tramitar el bitllet a la guixeta, baixar a l’andana, i esperar l’entrada del tren a l’estació. I així va ser, com de cop i volta vaig veure l’aparició d’un llum potent que s’atansava per la foscor del túnel , fins que un tren més aviat tirant a atrotinat va aturar-se davant meu convidant-me a pujar-hi per conduir-me pel meu primer viatge de somni.

El pas dels anys ha deixat molt lluny en el temps i molt proper en el record aquell primer viatge en tren a casa del avis. He voltat per tot el món, he pujat en avió, en vaixell, en tota mena de transports terrestres, he passat a peu per indrets on quasi no hi ha posat els peus ningú i fa poc vaig fer un viatge en globus. La meves experiències de viatger han estat àmplies, enriquidores, però cap no ha estat tant emocionant com aquell primer itinerari ferroviari, porta a porta, de casa els pares a casa els avis. Enguany, en Lluc, el meu fill, em demana si pot, un cop acabada l’escola, anar a casa dels avis. Tot sol amb tren. No se si ja és prou responsable. Que creieu que he de dir-li? Ho aprovarà tot? Mmm... Ja ho veurem....

Aquest text vaig escriure'l el mes de juny de 2014 com a secció "expedient C" del programa Fes ta Festa i va ser emès per primera vegada el 20 de juny. Posteriorment el dia 1 de Novembre de 2015 les Falles del Pirineu van ser declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco. Si a més de llegir el text el voleu escoltar podeu fer-ho clicant aquí.

La nit de Sant Joan és una de les cites del calendari on conflueixen tradicions i rituals de diverses procedències i orígens, que, plegats, fan que aquesta festa que vol honorar el sol, l’astre rei, ara sota l’advocació de Sant Joan conegut també com el precursor, sigui una festa d’una riquesa extraordinària i alhora de complicada interpretació.

L’aigua, el foc, les herbes i plantes aromàtiques adquireixen poders especials o si més no les seves propietats gaudeixen d’ una intensitat especial que no tenen la resta dels dies de l’any. El món d’allò que és mític es fa present també aquesta nit. És la nit de sortilegis d’amoretes, de salut i de desitjos, fins i tot d’aquells que són inconfesables.

Falles d'Isil. any 1998. Foto: Amadeu Carbó i Martorell

Però sí que amb una cosa estarem tots d’acord, és que el protagonisme de la nit és de l’element foc. El foc es manifesta aquesta nit màgica de maneres diferents. Actualment la pirotècnia pinta i dibuixa el cel deixant-nos també els timpans ben sacsejats, tro ve, tro va. Les fogueres, moltes d’elles enceses pel foc sagrat de la flama del Canigó, presideixen  les places dels pobles, viles i ciutats mentre els veïns es reuneixen al seu voltant per donar la benvinguda al bon temps, tot menjant un tall de coca i brindant amb una copa de cava i vi bo.

Tot i així les maneres de celebrar el Sant Joan i d’encendre les fogueres o de fer ús del foc té variants i no a tot arreu segueix el mateix patró. Aquestes diferències es fan explícitament visibles a la festa de les falles als territoris de Pirineu. Nosaltres ara ens atansarem al Pallars Sobirà, a l’Alta Ribagorça, a la Vall d’Aran i a Andorra que són les que hem conegut.

Poc o molt, el ritual d’encendre falles i el desenvolupament de la festa segueix uns elements comuns que amb certes diferencies comparteixen. Els fallaires es desplacen a un turó o indret elevat proper a la població on en un moment concret encenen les falles, que com veurem també poden ser de diferents tipus. Les falles un cop enceses són carregades a les espatlles dels fallaires que formant una serp de foc faran un itinerari igni fins a la plaça del poble o un altre indret rellevant. Arribats a aquest moment les falles s’apilen formant una sola foguera.

Tot plegat dóna per molt i podríem fer una secció població per població í no ens l’acabaríem, però l’objectiu d’aquesta és apropar-nos a l’objecte, a la falla com objecte efimer, que un cop construït, acaba sent devorat pel foc.

l'Haro de Les presideix tot l'any la vida comunitaria des de la plaça. Les 1998 Foto: Amadeu Carbó i Martorell

Etimològicament la paraula falla prové del mot llatí “facula” que vol dir torxa, és a dir un objecte capaç d’encendre’s i il·luminar. És una de les maneres amb què la celebració de la nit de Sant Joan es manifesta al Pirineu, a cada indret amb particularitats ben diferenciades.

Existeixen diversos tipus de falles. A Isil  (Pallars Sobirà ) són troncs de pi negre, que s’han asclat en forma de creu i que s’han obert amb tascons per tal que s’assequin bé i cremin com cal. A Andorra i a Les ( la Val d’Aran) les falles no són rígides, ja que s’han de fer voltar. En el cas aranès les “halhes” es costrueixen amb escorces lligades dalt un filferro on, a l’atre extrem, s’hi lliga un pal que fa de mànec. A l’Alta Ribagorça s’utilitzen tres tipus de falles:  “les rentines”, fetes de teia d’una sola peça, les de pal on trossos de teia es claven o es lliguen amb filferro al capdamunt d’un bastó de freixe i les de Vilaller de forma piramidal invertida amb l’interior ple de teia.

Per acabar cal dir que al Pirineu, les falles, algunes, es baixen, d’altres, es corren o es volten, i totes es cremen.

Diferents tipus de falles.

La Dolors, aquest dijous, va demanar-me que si volia adreçar-vos unes paraules en aquest comiat del Josep Maria i evidentment he accedit. No podia ser d’una altra manera, de fet em considero honorat de poder-ho fer i també un privilegiat. Per dos motius, un el de poder homenatjar al Josep Maria i el segon per poder agrair-li públicament tot el que hem viscut i compartit, que no ha estat poca cosa.

Tancat a l’estudi, acompanyat pel silenci de la nit, davant l’ordinador, quan la família ja dorm, he cercat la manera de fer aquell text perfecte, magistral, l’ocasió s’ho val és el comiat d’un bon amic. Però no, les paraules avui no rajen com haurien de rajar i tot sembla que el text magistral haurà d’esperar, no he estat capaç d’articular-lo, o potser no el faré mai, ves a saber.

Per altre banda recordant els bons i mals moments viscuts que de tot hi ha, he pensat qui sóc jo per adreçar-me a vosaltres?, i des de quina perspectiva?. Entre nosaltres hi ha tantes espiritualitats com persones som aquí presents, diferents confessions, d’altres seran ateus, agnòstics, catòlics practicants, d’altres per tradició familiar…. La cosa es complica massa.

Però finalment crec que he trobat una solució, sobretot per mi. Sóc dels que estic convençut que vivim en una societat poc expressiva, reprimida en el terreny de l’afectivitat, Ens petonegem poc, ens costa molt dir-nos que ens estimem, i les abraçades van a preu d’or. Us diré un secret, el Josep Maria i jo érem d’abraçar-nos quan ens trobavem i ho feiem des d’una sinceritat profunda, eren abraçades reconfortants i regeneradores.

Per tot això he arribat a la conclusió que, avui i aquí, no us he d’adreçar cap paraula a vosaltres. En canvi sí que crec que tinc el deure d’adreçar-me al Josep Maria, a l’Ubiergo. Per que teniem una cita pendent, qui sap si a Barcelona, a Pineda o ves a saber on, però mai hagués pensat que el destí ens tenia reservat que fos ara i aquí, en aquest escenari.

I com que el Josep Maria era una persona d’una correcció exquisida he decidit escriure-li una carta i no una carta qualsevol, una carta formal, com aquelles que només ell sabia fer i que jo escriuré amb les paraules que emanen des de l’estimació sincera, del respecte i el reconeixement.

Diu així:

Barcelona 16 de maig de 2019

Estimat i benvolgut Josep Maria,

He sabut que aquest dijous pel matí has iniciat un viatge, el gran viatge. A tu sempre t’ha agradat anar amunt i avall i descobrir món. M’ha sabut greu no poder-me acomiadar personalment i més tenint en compte que teníem una cita pendent on ens havíem d’explicar tantes coses.

Ja que no ha estat possible he decidit tirar pel dret i escriure’t aquesta carta. Una carta curiosa, no se l’adreça on enviar-la i en canvi tinc la certesa de que t’arribarà. Sense sobre, sense adreça, ni segell, te mèrit la cosa.

Vull explicar-te que has estat i ets una persona important, i que els que ens quedem et trobarem a faltar.

I posa’ts a sincerar-nos, també vull dir-te que en la teva persona sempre hi he vist aquells valors, aquells principis, i aquelles característiques que em fan admirar una persona i tu les reuneixes quasi totes. En relacionaré només algunes.

Per exemple, la passió, viure apassionadament, ningú pot negar-te que les coses les has viscut amb intensitat, fins i tot més d’una vegada amb rauxa.

La determinació, l’has sabut cultivar amb mestratge, ningú com tu per dir sí quan és sí, i no quan és no.

El compromís, només cal veure i repasar la quantitat d'iniciatives que has impulsat o que simplement t’hi has afegit i que amb la teva presència has contribuït de manera decisiva a tirar endavant.

L’honestedat i compte que aquest valor no és poca cosa ja que consisteix a comportar-se amb coherència i sinceritat amb un mateix i d'acord amb els valors de la veritat i la justícia. Tu precisament desbordes honestedat.

Podria continuar però penso que no cal, queda clar que sento per tu una profunda admiració, volia dir-t’ho i que ho sabessis.

Bon viatge amic i bona estada.

Visca la vida.

Amadeu Carbó i Martorell

PS: També vull que sàpigues que tinc una llista imaginaria de persones bones (que no te res a veure amb les bones persones) fa anys que el teu nom presideix la llista.