Saltar al contenido

Blog

Aquest text va publicar-se per primera vegada a www.festafesta.net el 3 de març del 2017. Després ha tingut més versions en d'altres publicacions. Si voleu escoltar-lo en versió podcast podeu fer-ho clicant aquest enllaç, https://festafesta.net/el-canvi-dhora/

El mes de març és un mes de risc, per molts motius, masses. Per exemple és un d’aquells moments de l’any que agafar un bon constipat és cosa fàcil. Fa una mica de solet, et treus el jersei i patapam es gira fresca i ja estem moquejant tota la setmana. Per no parlar de les al·lèrgies, ja sabeu el pol·len, els arbres, que bonica és la natura efervescent…, però tots gratant, picors, esternuts etc

Però si tot fos això rai. El darrer diumenge de març és aquell dia fatídic que es probable que arribis a misses dites a tot arreu i amb una son que sembla que hagis fet un vol ransoceanic i pateixis de jet lag. Ho heu encertat estic parlant del canvi d’horari.

Aquesta mania que tenim de treure-li una hora a la nit mentre dormim, i diem allò de a les dues seran les tres, en el cas de l’horari d’estiu i al darrer cap de setmana d’octubre ho fem a l’inrevés tot passant a l’horari d’hivern afegint-hi una hora de son, aquesta ja ens agrada més i diem que a les tres seran les dues. En el fons tot un embolic.

El motiu de tot plegat és per estalviar energia, i aprofitar al màxim les hores de sol. Sembla ser que aquesta mesura ja se l’havia empescada Benjamí Franklin que entre parallamps i parallamps es dedicava a tenir idees lluminoses. Més tard, l’astrònom neozelandès George Vernon Hudson també va fer la proposta el 1895.

L’anglès William Willet es qui el 1905 farà la proposta definitiva. En aquest cas s’explica que la inspiració va venir-li passejant-se dalt de cavall, un matí d’estiu d’aquells que s’havia aixecat ben d’hora, ben d’hora. Mr Willet va observar que mentre ell passejava la majoria de londinencs dormien com uns socs. La seva proposta no es posarà en marxa fins deu anys més tard el 1915.

Amb la primera Guerra Mundial la mesura va estendre’s a tot Europa. El motiu sempre és l’estalvi energètic, en aquest cas calia raccionar la despesa i consum de carbó. Fins el 1974 cada país europeu ho feia com podia i com volia però la crisi del petroli va propiciar que s’unifiquessin criteris per fer els canvis d’hora. Finalment l’any 2000 una directiva europea va marcar que els dies per fer els canvis d’horari serien el darrer diumenge de març i el darrer d’octubre. Deu n’hi do això si que és un procés llarg.

Però com en tot, Spain is diferent i tot i que aplica el canvi d’hora i que ho fa a les dates concretes que marca la directiva 2000/84 no pot optimitzar aquesta mesura ja que l’horari de l’estat espanyol no s’adequa al seu fus horari el GMT. És molt simple, el Meridià de Greenwich travessa l’estat espanyol, això ens hauria de fer pensar que aniriem a la mateixa hora que Lisboa o Londres. Doncs no. Anem a la mateixa que Polonia o Berlin per exemple. El motiu d’aquest desgavell és deu a que el dictador Francisco Franco va adoptar l’any 1940 l’horari de l’Alemanya nazi és a dir el GMT+1. No he entès mai com ningú no ha esmenat aquest tema, no serà per temps. En fi suposo que aviat ho podrem fer directament.

Aquest text va publicar-se per primera vegada a www.festafesta.net el 27 de febrer de 2015. Si voleu podeu escoltar la versió radiofònica a https://festafesta.net/bunyols-de-quaresma/

“Senyor Ventura, això és un bunyol! Oi que m’entén?” I tant que m’entén! Vol dir que alguna cosa no va com hauria d’anar en el programa i que algú -segurament jo- s’ha emprenyat com una mona.

En canvi si dic: “Mmmm! Ventura, això és bunyol!!!” També m’entén i segurament interpretarà que estic paladejant un dolç i tenint en compte que som un programa de cultura popular i tradicional és molt probable, quasi segur, que siguem a la Quaresma.

Però anem a pams, tot fa pensar que l’ús del mot bunyol per designar una cosa mal feta es troba en el mateix origen del nom. Segons Joan Coromines l’etimologia de la paraula bunyol o brunyol es troba en la paraula bony. Per tant, no és difícil imaginar que, quan ens referim a una cosa com a “un bunyol”, el que estem dient és que és abonyegada, plena de bonys, bonyuda … i això ho podem traduir com a lletja, poc apropiada, mal feta …

Ara bé, quan parlem del bunyol gastronòmic per bonyegut que sigui parlem d’una altra cosa.

Els bunyols de Quaresma són dolços amb les arrels en la cuina de tradició arab. Fets a partir d’una base de farina que es fregeix en oli i després s’ensucra. També són anomenats bunyols de vent, perquè tenen una massa especialment flonja, com si fossin buits per dins, cosa que permet, si es desitja, farcir-los del que més ens agradi.

Se solen menjar per Quaresma i Setmana Santa. Abans, se’n trobaven a les pastisseries els dimecres i els divendres d’aquest període, però avui n’hi podem trobar cada dia. Així i tot, com que són d’elaboració molt senzilla, sempre han estat dolços casolans.

Però com que, si no hi ha conflicte en el programa, no estem tranquils, us desvetllaré un dels secrets més ben guardats de la redacció del Fes ta Festa. A mi aquests bunyols de vent no m’agraden, en canvi al senyor Ventura el tornen xaró del tot i au! ens passem la Quaresma menjant aquests bunyols. Això sí, paga ell.

Jo, el Sr. Vinyals i em consta que el Sr. Aguilà també, som més d’una altra mena de bunyol, el conegut com “de l’Empordà”. Aquesta varietat de bunyol té una massa més consistent que l’anterior, alhora que adobada amb matafaluga i celiandre (o coriandre), té un gust característic.

Tant l’un com l’altre són d’elaboració senzilla. A continuació us deixem les receptes tant dels de vent com dels de l’Empordà per si us hi atreviu.

Que vagi de gust.
——————————————————————

Bunyols de vent

Ingredients: una tassa d’oli (o mantega, o llard), una tassa d’aigua, farina, quatre ous, un pessic de sal, mel i oli.

Bunyols de vent

Elaboració: Poseu una tassa d’oli en un pot amb l’aigua bullent i remeneu-ho.
Deixeu-ho refredar i afegiu-hi farina, tot remenant sempre amb la mà fins a aconseguir una massa que pugueu treballar. Afegiu els ous un per un fins que es vagi absorbint.
Amb la massa, feu formes rodones (o cullerades) i molt primes i fregiu-les amb oli calent abundant.
Ruixeu els bunyols amb mel quan surtin del foc o ensucreu.

Brunyols de l’Empordà

Ingredients: 1 kg de farina, 7 ous, 25 g de llevat premsat, 300 g de sucre, 30 g de matafaluga, 30 g de celiandre, 10 g de sal, 3 peles de llimona ratllades, 10 cl d’anís, 5 cl de llet, un pols de sal, oli.

Desfeu el llevat en la llet tèbia. Poseu la farina damunt un marbre formant un volcà i aneu-hi incorporant tots els ingredients, menys l’oli i 50 g de sucre. Amasseu-ho una bona estona fins que la massa sigui elàstica i fina, de manera que en estirar-la no es trenqui. Feu una bola amb la massa, poseu-la en un recipient, tapeu-la amb un drap i deixeu-la reposar en un lloc temperat durant unes dues hores, fins que hagi doblat el volum. Aneu agafant trossos de pasta i, amb els dits untats d’oli, doneu-hi forma rodona, feu-hi un forat al mig i aneu-los fregint en oli força calent. Quan siguin rossos d’un costat gireu-los. Escorreu els bunyols i empolvoreu-los amb sucre.

Aquest text va publicar-se en origen a www.festafesta.net el mes de febrer de 2016. Podeu escoltar la seva versió radiofònica a https://festafesta.net/literatura-carnavalesca/

Carnaval dóna per molt. La capacitat transgressora d’aquesta celebració, que alhora és la seva característica intrínseca, fa aflorar a partir de la inversió i la sàtira tot un seguit d’expressions que contribueixen a crear aquest univers temporal on la rauxa, el despropòsit i la disbauxa governen al llarg d’una setmana.

Una de les expressions populars que es conreen en aquest període és la literatura carnavalesca que es manifesta a partir dels bans, sermons, testaments, discursos etc. Si ens fixem, totes ja a partir del títol volen fer la paròdia d’allò que la resta de l’any és seriós i que emana de les autoritats, siguin civils, eclesiàstiques etc.

Full volander amb un sermó de carnaval de l'any 1893

La fórmula sol ser sempre la mateixa, fer sàtira dels que manen i dels fets més rellevants succeïts al llarg de l’any, una mena de judici de l’any des de l’òptica transgressora i popular.

La manera de fer-ho és diversa, encara que s’estila la construcció d’aquesta paròdia a partir de versos que donen ritme i accentuen l’acidesa del discurs, d’altres experimenten a partir de la prosa amb l’equívoc, la invenció de paraules i la confusió semàntica.

Resseguint els bans, discursos, etc. escrits al llarg dels anys pot arribar-se a construir una crònica d’allò que ha preocupat més la societat o d’allò amb què s’ha sentit més molesta, cosa que els dóna un valor afegit molt interessant.

Un dels casos més reeixits en matèria de sermons és el de la Ciutat de Solsona. El carnaval solsoní és per si mateix del tot singular, un model propi que ha sabut créixer i diferenciar-se dels de la resta del país. L’any 1971 van reemprendre la celebració del carnaval, prohibit per la dictadura. En aquell primer carnaval, ja va haver-hi un sermó crític i cal dir que no era fàcil l’escomesa, si més no era arriscada, la cosa.

El sermó del carnaval de Solsona és llegeix el diumenge de carnaval a la plaça Major plena de gom a gom. És anònim i repassa l’actualitat de la població, la comarca i tot allò que sigui escaient de passar pel sedàs de la crítica satírica. És un dels actes amb més tradició, ja que abans de les prohibicions franquistes ja es realitzava.

Sermó del carnaval de Solsona 2014

A part de Solsona hi ha moltes poblacions que conreen aquest gènere de la literatura carnavalesca. Per exemple, a Barcelona, per les seves característiques, continuïtat i trajectòria destaquen els bans de Gràcia, redactats pel Consell de Bulls i el “parte médico” de Sants redactat per l’ “equipo médico habitual”.

Aquest text va ser publicat per primera vegada l'any 2016 a www.festafesta.net. Podeu, si voleu, escoltar la versió radiofònica a https://festafesta.net/sepulcre-de-santa-eulalia/

Moltes vegades, sempre pels volts de la festa de Santa Eulàlia algú et fa aquella pregunta que ningú vols que et faci. La cosa va més o menys així, després d’explicar alguna de les tradicions eulalienques i havent deixat clar que possiblement Santa Eulàlia de Barcelona és un desdoblament de Santa Eulàlia de Mèrida, algú amb curiositat pregunta… : Llavors en el sepulcre de la cripta de la Catedral, qui o què hi ha??

Una suor freda comença a aflorar pel front. I què li dic jo ara? Però per sort nostra, Frederic Marés, l’escultor i col·leccionista, va presenciar en persona l’obertura del sepulcre de la santeta i ho va deixar fixat a les seves memòries publicades al 1977. Per tant deixarem que parli en Frederic Marés que ho té més clar que jo.

Más tarde, ya terminada la guerra, la pura casualidad, me llevara a estar presente cuando, por segunda vez, se abría el sepulcro (…) se trataba de averiguar de una manera cierta si existían los restos del cuerpo de Santa Eulalia, o se los habían llevado. Pues rumores los hubo y había que acallarlos, para tranquilizar los espíritus de la Barcelona devota de su Santa Patrona.

¡Quien me dijera que un día yo tenía que contemplar y más aún tener en mis propias manos pecadoras las reliquias de la Santa!

Era el 14 de diciembre de 1939, cuando me dirigía al Palacio de la Diputación, por la calle de los Condes de Barcelona, frente a la Puerta de San Ivo, tropecé con el contratista Amargós quién me invitó a presenciar un acto que, me dice, ha de impresionarme. Entramos en la catedral, descendemos a la cripta, apartamos un gran paño que la cerraba a la mirada de la gente y pasamos dentro. Los canónigos Dr. Serra Puig, Terradella, Vilaseca, Faura, el presbítero Carran, el jefe de ceremonial del Ayuntamiento Manuel Ribé y el sacristán, contemplaban el andamiaje que los obreros acababan de montar alrededor del sepulcro

(…) oigo que Amargós da la orden a sus obreros de tirar de las cadenas (…) Y la cabria empieza a chirriar y, lentamente, se mueve la tapa de mármol que cubre el sarcófago. El momento toma un cariz profundamente emocional. Se eleva la losa (…)

Nadie habla, el silencio es total, sólo el contratista da órdenes: “¡más un poco más, ¡basta! Ahora a la derecha, más, más, ¡alto!, bajen; y la losa desciende sobre los tablones (…)

El sarcófago está abierto, expectación: subimos al andamio, miramos dentro y descubrimos otro sarcófago en alabastro, más pequeño, menos de la mitad. Liso, sin el menor adorno en la caja (…) en la cara anterior, una inscripción en latín y en letra gótica (…) la tapa no pesa, un hombre sólo sin esfuerzo la retira. El momento es de una honda emoción. Todas nuestras miradas coinciden en un mismo vértice.

(…) Miramos y descubrimos un pequeñito montón de cenizas y unos cuantos restos de huesos. Muy escasos (…) Una vértebra, un pedazo del hueso frontal o parietal, y lo demás ceniza (…) y creo recordar unos pedacitos de tela de lino. Y esto y no más es cuanto figura en el sepulcro de Santa Eulalia.

Només em queda dir gràcies Frederic i fins la propera.

Aquest text va ser publicat per primera vegada al programa Fes ta Festa, el 5 de febrer del 2012. Si el voleu escoltar en format pod cast només cal que cliqueul'enllaç, https://festafesta.net/fot-li-candela/.

A ca l’àvia, hi havia la cuina. La cuina tenia una taula. I la taula tenia un calaix.

El calaix en qüestió va ser més d’un cop objectiu de les meves tafaneries infantils i fins i tot d’alguna entremaliadura. Remenar-lo era una distracció d’estiu, a veure que descobria. Ara molts anys després m’adono que els objectes que trobava i la seva disposició dins el calaix podien ser analitzats i interpretats com si fos un autèntic jaciment arqueològic. És a dir, aquell vell calaix explicava moltes coses de la vida quotidiana i familiar. Les fotografies antigues ens ajudaven a reconèixer membres de la família. El rosari ens identificava amb una confessió determinada. Els medicaments ens apropaven a les malalties que patíem els pobladors de la casa. La col·lecció de recordatoris dels enterraments eren testimonis fidels dels que havien traspassat, no només a la família, allí s’apilaven coneguts, veïns, i parents. Finalment i entre d’altres coses unes espelmes llargues i estretes, que he de dir que a mi m’eren força pràctiques per encendre l’escalfador d’aigua.

Aquestes espelmes no eren altra cosa que les candeles que es beneïen per la festa de la Candelera el dos de febrer. I sembla ser, pel que he pogut observar i els testimonis que he pogut recollir, que això de guardar les candeles era un costum generalitzat a la majoria de llars, el que em va fer pensar que aquestes espelmes un cop beneïdes havien de tenir una utilitat a la llar, i que no era precisament la d’encendre escalfadors d’aigua.

La festa de la Candelera és una data important dins el calendari festiu. Amb la seva arribada diem adéu al cicle nadalenc tot desfent el pessebre i també és la data més primerenca en què pot iniciar-se el carnaval. La festa té arrels molt antigues, romanes, gregues i jueves. Els cristians la van adoptar el segle V en temps del papa Gelasi per commemorar la presentació de Jesús al temple i la purificació de la Mare de Déu, ritus obligatori de la confessió jueva. En aquesta diada és costum portar una candela a beneir, antigament aquests ciriets eren fets a casa i actualment es reparteixen a les esglésies. També és costum fer una processó amb les candeles enceses. Un cop acabat aquest ritual de la llum els fidels s’enduen a casa seva les candeles i les guarden, que en el cas de l’àvia anaven a parar al calaix de la cuina. És creença popular que les candeles beneïdes el dia de la Candelera tenen virtuts protectores.

D’aquestes virtuts de les candeles, algunes ens parlen de l’arribada a la vida, altres de la mort, també de la salut i algunes de meteorologia. N’he fet una tria:

  • Les candeles beneïdes protegeixen contra les tempestats i les pedregades, per a esquivar a les bruixes, per a obtenir salut i per a preservar al bestiar de qualsevol malura.
  • Les dones embarassades si participen en la processó de candeles que es celebra dins de l´església creuen que tindran un bon embaràs i un bon part.
  • S´utilitzaven les candeles d’aquest dia per ajudar a ben morir els moribunds.
  • També s’atribueixen propietats contra els cucs de panxa, pel que era costum untar amb cera desfeta l’anus de nadons i nens. Aquesta mateixa pràctica s’usava pel restrenyiment.

Ja ho veieu, per superar qualsevol atzucac que ens ofereixi la vida només cal fotre-li candela..

Aquest text s'ha publicat diverses vegades en xarxes i webs. L'any 2011 es va publicar per primer cop a www.festafesta.net en la secció Expedient C del programa. Si el voleu escoltar en versió radiofònica ho pdeu fer clicant aquí: https://festafesta.net/la-setmana-dels-barbuts/

Tant Sant Antoni Abat, com Sant Pau Ermità, que s’escauen el primer el 17 i el segon el 15 de gener formen part d’un conjunt de diades integrades en el que coneixem com la setmana dels barbuts, entre el que hi destaca Sant Vicenç el 22 de gener. També poden ser inclosos entre els sants peluts, Sant Maur, el 16 i Sant Fruitós el 20. Hi ha qui integra en el grup a Sant Sebastià encara que la iconografia d’aquest sant ens el presenti afaitat del tot.

Hi ha qui relaciona les imatges d’aquests sants de llargues barbes amb el moment estacional, és a dir quan l’hivern és mes cru i les temperatures mes baixes.Les barbes es converteixen en una manta peluda per fer de mes bon passar la que es creu la setmana més freda de l’any. D’altres han vist darrera les llargues barbes la saviesa, experiència i la vellesa. Tampoc no ens podem estar de relacionar aquesta setmana amb les saturnals romanes, tot pensant que aquests sants han manllevat les barbes al deu Saturn o també al deu Cronos.

Els genis generosos de l’hivern solen dur llargues barbes, els Reis de l’orient, el Pare Noël, el Pare Hivernàs en son bons exemples i estarien emparentats amb els sants peluts almenys en la seva aparença. Existeixen creences al voltant dels naixements que es produeixen aquesta setmana. Els nens seran amb molt de pel i molta barba a l’hora que geniüts, i les nenes mostatxudes.

Tot plegat queda demostrat que dur la cara peluda és signe de força i autoritat. És freqüent fer juguesques amb les barbes, per exemple deixar-se-la si s’esdevé un fet determinat o també treure-se-la. En aquest ordre d’idees, és força conegut el cas de Fidel Castroque en un moment determinat va fer aquesta afirmació: ” Mi barba significa muchas cosas para mi país. Cuando hayamos cumplido nuestra promesa de un buen gobierno, me afeitaré la barba”

Sigui com sigui ens trobem en una de les dates amb mes intensitat festiva del cicle de l’any. Amb Sant Antoni Abat conegut com el del porquet o del ruc arrenquen els tres tombs que actualment la seva celebració es dilata durant tot el primer semestre de l’any. Als ports s’aixecaran les barraques, unes pires per celebrar les santantonades on el dimoni també hi diu la seva, i els foguerots mallorquins ens convidaran a fer un tast de botifarra tot cantant acompanyats de les ximbombes al voltant del foc.

Celebreu la festa tant com pugueu però per si de cas rebeu aquesta setmana ben abrigats ja que com diu el refranyer popular: ” Per la setmana dels barbuts governen tres germans, tos, moquina i amagamans”.

Aquest text ha estat publicat amb més o menys canvis en diverses publicacions i en diverses versions, en català i castellà, El que rescato avui és de la sèrie Expedient C del Fes ta Festa i si voleu escoltar la versió radiofònica ho podeu fer clicant aquí: https://festafesta.net/lany-de-traspas/

Estrenem un nou any. Tot son abraçades, bons desitjos, que si salut, que si feina per tothom, que si amor i un llarg etcètera de traspassos de bones intencions entre uns i altres. Acabem doncs de travessar la ratlla del temps vell i esgotat per entrar en un temps nou on tot està per fer i tot és possible, com diria Martí i Pol.

Però alerta que l’any que acabem d’estrenar, encara sembla que dugui l’etiqueta penjant, no és un any qualsevol. El 2012 és un any de traspàs. Sí home, d’aquells en que el mes de febrer, pobret si ja és estrany de mena amb els seus 28 dies, encara ho és més enguany que en té 29.

Els anys de traspàs son aquells que l’any civil te 366 dies, a diferència dels altres que en tenen 365. Aquest dia extraordinari s’afegeix al mes més curt de l’any, el febrer. Amb aquesta pràctica es pretén ajustar el calendari civil amb l’any solar. La terra triga 365 dies, 5 hores, 48 minuts i 45,25 segons a donar la volta al sol, que és el que coneixem com any tròpic. Si heu observat aquesta òrbita al voltant del sol dura, fent el compte de la vella, un any i 6 hores encara no. Aquest desajust obliga que afegim 1 dia cada 4 anys.

Per saber quins seran els anys de traspàs en el calendari gregorià, que és el que usem nosaltres, tot defugint dels complicats càlculs astronòmics, és senzill, si estem atents al següent raonament que publicava la darrera edició del “Calendario del Ermitaño de los Pirineos” pel 2012 i que diu: Un any és de traspàs si és divisible per 4, exceptuant el darrer de cada segle que serà divisible per 100, llevat que aquest darrer sigui divisible per 400. Aquesta solució ens permet ajustar, però no del tot, el calendari civil amb el solar. Encara hi ha un desajust de 0,0003 dies per any, és a dir, que caldria afegir un dia addicional cada 3000 anys.

Aquestes singularitats dels anys de traspàs han propiciat que a nivell popular es desenvolupin supersticions i que no siguin gaire ben rebuts. Són anys considerats de mala astrugància, en el terreny agrícola no es pot esperar res bo dels camps. Tant és així que la parèmia ho recull amb refranys i dites com aquesta: Any de traspàs, no te’n fiïs pas. O bé aquest altre: Any de traspàs, guarda’t d’ell i del que ve detràs.

Pobres anys de traspàs. Jo els diria que tranquils, que fan la seva feina ja que sinó, a la llarga acabaríem celebrant el Nadal per Sant Joan. Sort en tenim d’ells. Pel que fa als refranys tampoc cal que pateixin: o molt m’equivoco, o la feina del “detràs” enguany ja la faran uns altres.

Aquest cap de setmana totes les categories ja juguen competició oficial. És per això que m'ha semblat adient rescatar aquest text que vaig escriure l'abril de 2014. Tot i que s'allunya del tot de la meva disciplina és el text que més lectors ha tingut i del que més feedback he rebut. L'original va publicar-se el 7 d'abril de 2014 al digital VilaWeb i si voleu podeu llegir-lo clicant a aquest enllaç https://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4183732/fill-puta-linsult-suau.html. Encara avui no hi canviaria ni una paraula, ni un pensament, i ni una idea, continuo pensant igual. No hem avançat. Bona temporada a tots.

Diumenge al matí. No sé si dir que va ser indignant, vergonyós, violent, agressiu, vexatori o tot alhora. No us penseu pas que parli de cap esdeveniment extraordinari: parlo d'un partit de futbol 7 de la categoria d'alevins, Sí, sí parlo de nens i nenes que tenen entre deu anys i dotze, que dediquen part del seu temps de lleure a fer esport.

És clar que, si volem ser justos, el problema i la vergonya no eren al terreny de joc, sinó a la graderia, on un seguit de famílies, abocades al joc i a l'esport amb una passió intensa i malentesa, actuaven amb una mala educació en grau superlatiu.

Paradoxalment, segons abans que el xiulet de l'àrbitre indiqués el començament del joc, els capitans de tots dos equips van desplegar sengles pancartes blaves on es llegia clarament 'respecte'. El missatge, més diàfan impossible, s'adreçava cap on érem nosaltres, a la graderia.

L'afecció de l'equip local ho va entendre i en tot moment va ser correcte, fins i tot tan silenciosa que la seva discreció la feia passar totalment desapercebuda.

Per contra, l'afecció visitant va deixar anar tanta mala educació i violència verbal com era possible, en un autèntic caramull de disbarats, un gavadal d'insults adreçats a l'àrbitre (molt jove, a més), que va haver d'encaixar estoicament seixanta minuts de records constants a la seva mare, i de referències a la seva hipotètica tendència sexual, a més de les frases que pretenien intimidar i algunes altres que posaven en dubte el seu benfer. Cal dir que el col·legiat no va arronsar-se. També en determinats moments els jugadors --els nens i les nenes, vull dir-- van ser les dianes dels improperis més desagradables.

Tot això ve a tomb per a alertar que determinades conductes que condemnem socialment, com ara la violència de parella, l'homofòbia, el masclisme, els abusos (verbals en aquest cas) i tantes altres poden trobar en els terrenys de joc i en les afeccions dels clubs un camp on sembrar la llavor i germinar, si no hi posem remei. I encara cal ser més curosos en casos com aquest, quan l'esport és practicat per nens i nenes, atès que els valors s'han de posar per sobre de tot, fins i tot de la competició i dels resultats. I aquí crec que tots plegats, em refereixo als clubs, anem una mica de gairell.

Hi ha iniciatives i experiències que, lluny de sancionar o de reprimir aquestes conductes, proposen una manera de contribuir a eradicar-les: que tots els concurrents participin en l'esdeveniment esportiu, amb un resultat que condicioni la puntuació final de la competició.

Em refereixo a una iniciativa del Consell Esportiu del Baix Llobregat que he descobert navegant per la xarxa arran de l'incident de diumenge: Juga Verd Play. En són autors Carles Gonzàlez i Pere Alestrué, bons coneixedors del món de l'esport. Ens proposen tot de modificacions en la competició escolar per a tenir en compte l'actitud, el comportament, l'educació dels esportistes, etc. Però allò que m'ha cridat l'atenció de debò és la importància que hi adquireix la graderia, que també valora i és valorada i, per tant, incideix directament en les puntuacions.

Probablement, per a aplicar el Juga Verd Play cal ser valent, perquè és un trencament de les dinàmiques esportives habituals. Però sobretot cal saber ben bé a què juguem i què ens hi juguem quan els nostres fills i filles salten a un terreny de joc: és una aposta clara pels valors i l'educació.

Tot plegat depèn de tots nosaltres: afeccionats, arbitres, entrenadors, jugadors, clubs, familiars, etc. La pregunta és molt clara, quin model volem per als nostres fills i filles? Cadascú sap la seva resposta, però cal encertar-la: aquí no hi ha segones oportunitats.

Aquest text va publicar-se el 13 de març de 2015 a https://festafesta.net/ i el dia seguent sortia publicat a https://www.vilaweb.cat/ en el canal que el programa de ràdio te en el diari digital. Per tant el podeu llegir també a https://www.vilaweb.cat/noticia/4235796/20150314/festes-inventades.html, i si el que voleu és escoltar-lo en versió radiofònica cal que premeu aquí https://festafesta.net/les-festes-inventades/

Les festes són, i si no ho són no són festes, construccions col·lectives vives. I amb això… què volem dir? Doncs és molt simple, que com tota manifestació que fa viure el poble, és a dir popular, neix, evoluciona, i un dia quan ja no és útil o ha perdut el seu significat, mor i desapareix. També n’hi ha que desapareixen per voluntat del poder que les reprimeix o les prohibeix, en aquests casos no cal patir-hi, ja que per voluntat popular tornen a ressorgir. Un exemple clar serien els carnavals prohibits en èpoques de dictadura i que van reaparèixer amb força amb l’arribada de la democràcia.

El Canó de la Barceloneta. Font: https://ajuntament.barcelona.cat/casadelabarceloneta1761/arxiu-fotografic/ca/el-cano?position=0&list=ZGeY5-k7BJMZc0FNPAibEOdg4Bq4y9aXyy45JhO-cEA

On vull arribar avui amb tot aquest discurs? Doncs a remarcar que el punt primigeni d’una festa -o d’una tradició- no ha d’estar per força en l’antigor, en la foscor del temps (expressió que avorreixo, ja que la foscor dels temps no existeix) o en temps immemorials. Una festa tradicional pot tenir orígens ben propers en el temps, ben definits i dibuixats. Oi més, les festes s’inventen. Pot ser una invenció individual o de grup que esdevé tradició quan la comunitat l’assumeix com a pròpia. Podríem posar molts casos, la festa de sant Medir, el Correfoc etc., però ho exemplificaré amb el canó de la Barceloneta.

“Senyor Rector volem el canó!! Senyor rector volem el canó!” Aquest crit unànime precedeix cada 29 de setembre, diada de sant Miquel, la sortida del canó de la Barceloneta de la parròquia del barri. Aquest giny d’artilleria festiva conduït per un veí disfressat de militar napoleònic és molt popular al barri de la Barceloneta. La seva acció es centra en una cercavila on, a les ordres del militar, el canó dispara salves de pirotècnia alhora que els assistents cauen abatuts i recullen caramels per a la mainada.

El Canó de la Barceloneta 2019. Foto: Pep Fornés.

S’han explicat moltes històries sobre l’origen del canó de la Barceloneta, algunes força inversemblants. Algunes vinculen l’arma a la guerra del francès, d’altres a un canó de barra de defensa portuària… El cert és que la paternitat d’aquest element té noms i cognoms: Pancràs Farell matricer d’ofici i empleat a la Maquinista. El cas és que el sr. Farell va contraure matrimoni amb una catalana descendent per línia paterna de família francesa. La parella va fundar l’any 1886 el restaurant Farell, que ben aviat va ser conegut com can Tipa.

Un any va assistir a les festes del poble de l’àvia de la seva esposa a França, on va veure com pels carrers rondava un canó d’atrezzo i hi feien explotar un petard a la boca, alhora que es llençaven caramels i joguines per a la mainada. L’any 1912 Pancraç Farell, aimant de les festes populars, va importar la idea i va fer construir un canó a semblança del francès, de llavors ençà, el canó s’ha convertit en un element identificatiu de les festes del barri.

Doncs ja tenim un exemple d’invenció festiva esdevinguda tradició, amb noms cognoms i sense motius patronals, etc.

Aquest article va ser publicat el 30 d'Octubre de 2017 a Vilaweb. Tot i semblar una futilesa segueixo pensant el mateix que fa dos anys. El context de l'article s'emmarca dins les sensacions que vaig tenir el 29 d'Octubre de 2017 després de la manifestació que va convocar Societat Civil Catalana. Podeu llegir-lo també a Vilaweb clicant aquí.

«És l’hora de recuperar l’espai simbòlic. La senyera ha de tornar a onejar amb energia en les nostres manifestacions i cal que torni a penjar dels nostres balcons»

Ens trobem en un dels moments més crítics de la historia del país, el desenllaç del qual, i la manera com hi arribem, dependran de nosaltres. Alguns han comentat que, més enllà de tot l’entramat polític, un dels camps de lluita seria a les xarxes socials. Uns altres parlen de guanyar en el camp econòmic, o posen aquesta victòria en mans dels suports internacionals. Segur que aquests camps, i molts més, seran necessaris. Però ningú no ha dit, encara, que un altre dels camps serà l’espai simbòlic.

Als balcons, a les diades, a les manifestacions independentistes han desaparegut les senyeres i les estelades les han substituït. Si bé és cert que l’estelada ens identifica amb una lluita determinada, la de la llibertat, hi ha tota una part de la població que ha crescut amb l’estelada i que, per tant, s’hi sent totalment identificada. Però la senyera no li fa ni fred ni calor.

En canvi, en les manifestacions unionistes han desaparegut les banderes de l’Espanya feixista (alguns en diuen pre-constitucionals per fer-ho més fi ) i han proliferat les senyeres de manera molt visible i ostentosa. Fa cinc anys això era impensable, tot i que Ciutadans ja hi treballava, però la màquina unionista hi va veure una oportunitat d’apropiació. L’objectiu és confondre i diluïr les identitats. I com més dissoltes millor.

Per una altra banda, ‘Els segadors’ s’ha cantat com mai i s’ha consolidat del tot com a himne, si és que no estava ja prou consolida. És veritat que enarborar una bandera és molt fàcil, només cal que te la regalin. En canvi, l’himne cal saber-lo i cantar-lo. Només cal veure les boques closes a les bancades del parlament del PSC, Ciutadans i el PP quan és el moment de cantar-lo. Fa vergonya.

El divendres passat, una vegada els diputats van haver votat i es va saber que el resultat de la votació conduïa a una república, van començar a circular per la la xarxa un vídeo en què es veien unes mans que plegaven una estelada i la guardaven en un calaix. Vaig pensar que el missatge era molt i molt encertat, ja que, d’alguna manera, hem de recuperar els símbols nacionals abans que no els malmetin del tot.

Per tant, és l’hora de recuperar l’espai simbòlic. La senyera ha de tornar a onejar amb energia en les nostres manifestacions i cal que torni a penjar dels nostres balcons. Si no, correm el risc de perdre-la, ja que li donaran uns altres significats i, fins i tot, acabaran per identificar-s’hi i llavors tindrem un problema identitari, i gros. És la fragilitat dels símbols, que poden canviar amb una certa velocitat i oferir lectures diferents si no es va en compte.

Algú pot pensar que, amb tot això que passa, això és una futilesa, però us puc ben assegurar que no ho és. Una apreciació per acabar: a la manifestació organitzada per Societat Civil Catalana s’hi van exhibir banderes espanyoles, europees, i catalanes, però també hi va haver el moment dels himnes. El qui conduïa l’acte, amb poca traça, per cert, va anunciar que sonaria l’himne d’Europa, l’himne d’Espanya, i finalment… Vaig pensar ‘i ara “Els segadors”, no et fot…’ Doncs no. Va anunciar el ‘Cant de la senyera’, i va intentar argumentar-ho tímidament però no se’n va sortir. Curiós, oi? ‘Els segadors’, proclamat  l’any 1993 com a himne nacional pel Parlament de Catalunya, constitucional del tot en aquelles dates, els fa urticària perquè l’hem defensat i n’hem fet ús en les nostres reivindicacions. És la força de l’univers simbòlic.